Encaixar o no, és aquesta la qüestió

No trigaré ni una frase a pronunciar la parauleta: confinament. Clar com l’aigua, ens hem de quedar a casa i no serà per un espai de temps curt. La qüestió, per tant, no és si confinar-se o no, sinó com encaixar-ho, i com encaixar la convivència entre els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC), una major d’edat a càrrec cedida (MECC) i servidora durant la setmana que hauré de conviure amb ells. Des del divorci que la custòdia dels MEC és compartida una setmana cada progenitor. I com que són ells els que es queden quiets, continuarem amb la dinàmica prenent totes les precaucions.

Aquesta primera setmana no m’ha sigut fàcil. El punyetavirus m’ha enganxat amb el cervell cansat i, alhora, amb el pessigolleig immens per una primavera que ara ja és aquí i que m’empeny a fer de tot menys a quedar-me tancada a casa. I als MEC, això darrer, també. No, no he estat bé i no els hi he amagat. No he estat bé però he fet la feina per estar-ho i acabo la setmana amb la sensació d’haver ficat els dits a l’endoll energètic. Em sento més carregada de llum, pau i alegria.

He xerrat molt amb amigues per telèfon, WhatsApp, Houseparty i Skype. He fet classes de dansa i gimnàs online. He plorat. He rigut. He consultat el tarot de la meva amiga Kras, que fa tarot-clown (la tarotista que et dona una pista), he meditat, he pencat. I, finalment, he aconseguit remuntar.

La MECC ha estat la nostra gran fortuna. Amb ella a casa tot és més fàcil. A mi... m’escolta! O ho fa veure molt bé, com a mínim. Els MEC rebaixen la tensió quan hi és ella. I ens fa fer coses com dir-nos una cosa bonica cadascú quan acabem de sopar. I jo m’he d’aguantar les ganes d’abraçar-la, perquè si ho diu ella cola i si ho digués jo m’engegarien.

Ei, però tampoc cal idealitzar la convivència. A casa en molts moments cadascú va a la seva, fins i tot cadascú amb auriculars. I no he aconseguit seure a veure res amb ells perquè, francament, quina selecció més millorable de pel·lícules... I no volen veure’n cap d’Alfred Hitchcock! Però no passa res. Tornaré a casa després d’una setmana i encara estarem confinats. I insistiré. Hi ha una cosa que no ens faltarà: temps. Som-hi de nou. I quedeu-vos a casa i cuideu-vos i dieu-vos “t’estimo”, què coi. Jo ho faig amb ells. Jo procuro fer-ho amb tothom que m’estimo, si em deixen. No us n’estigueu.