LA SETENA HORA

Domènec Anguera

De tant en tant ho fem. En general ens referim a escoles i a mestres, així, en general, però de tant en tant, només de tant en tant, hi posem cares i noms. En aquest cas el nom és Domènec Anguera i el de l’escola, Lola Anglada, i han compartit una trajectòria que ha durat trenta-sis anys.

Avui en el camp de l’educació es parla sovint de la trajectòria d’aprenentatge o de la trajectòria de vida, amb tota probabilitat perquè comencem a entendre allò que afirmava el filòsof: no vivim “en el temps”, sinó que “vivim el temps”, ja que els dos termes no es poden pensar de manera aïllada. La trajectòria professional d’en Domènec s’inicia una mica més enllà de la Transició i arriba fins avui. Això vol dir que hem de pensar en: CEPEPC, català a l’escola, escola democràtica, diagrames de Venn, matemàtica creativa, reforma, reunions amb l’AMPA, amb l’AFA, projectes de direcció, plans d’autonomia, projecte d’inclusió i un llarg, molt llarg etcètera.

Ara us podríem parlar de les hores que hi ha deixat, de la seva intel·ligència a l’hora de fer front a cada un dels temes, de la tenacitat i de la constància. Explicar aquí aquestes qualitats seria pertinent, però el quadre cauria en un excés de puntillisme; és per això que optem per parlar d’un comú denominador que és la seva autoritat, una autoritat que en cap cas associem a fer obeir, sinó a fer créixer, a ajudar els altres a progressar. L’autoritat que de debò tenen alguns mestres com en Domènec es guanya quan en el seu temps, davant de totes les situacions, posen per davant la capacitat de correspondre a la de respondre. Qui respon, s’orienta a la pregunta. Qui correspon, s’orienta a la comunicació amb l’altre. Els bons mestres no responen ni als alumnes, ni a les famílies, ni a l’administració, ni als companys de claustre. Corresponen, s’obren a una bona conversa.

Qui sap conversar fonamenta la seva autoritat i provoca una cosa encara més important, l’estima d’aquells que l’envolten. Al capdavall, quan la trajectòria professional comença a esvair-se segur que l’última pregunta, la més íntima i important, és: m’he sentit estimat? De tant en tant, només de tant en tant, gosem escriure-ho: Domènec, gràcies per tot. T’estimem.