Ja sé que anem molt tard, que a hores d’ara molts de vosaltres ja teniu la pell torrada i heu tastat el gust salat de l’aigua. Nosaltres no, nosaltres estem blanc filats i l’única cosa salada que hem tastat els últims mesos és un bacallà amb tòmaquet boníssim que ens va fer la meva dona per dinar. I és que viure prop de Londres ja ho té això; els parcs són verds i inabastables però no tenim platja. Podríem anar a la costa però, francament, no és el mateix. D’entrada, l’aigua té un color marronós poc encomanadís, una mica com si et banyessis en un toll d’aigua enfangat. Després has de lluitar amb les pedres punxegudes que et fan caminar com un imitador de Chiquito de la Calzada i, finalment, si has sigut prou valent per arribar a l’aigua i has sabut superar totes les trampes, la temperatura del mar et fa anar corrent a comprar el vestit de neoprè més proper, costi el que costi.
Per tot això, i també perquè ens enyorem una mica, frisàvem amb aquests quatre dies d’escapada i amb la possiblilitat de fer el nostre primer bany. L’arena daurada i la tebior de l’aigua, aquella poca fondària tan mediterrània que fa que caminis cinquanta metres dins el mar i encara no t’arribi l’aigua al banyador. Llàstima que els primers dies no tinguéssim ni un moment per fer una escapada, que si anar a veure els pares, que si el sopar pendent, que si portar el nen a casa dels amics que tant l’enyoren. Ja se sap, quan vens pocs dies a Catalunya, els compromisos se’t mengen tot el temps que, en teoria, tens per no fer res. Això sí, aquest diumenge passat vam reservar tot el matí per poder fer bronzo a la platja. Anàvem preparats amb tota la parafernàlia: les tovalloles king size, ulleres per bussejar (bé, el nen i la dona en portaven, jo soc d’aquells que si fiquen el cap sota l’aigua s’ofeguen), matalàs inflable amb forma d’animaló i crema protectora especial per a pells britànicament lletoses. Sabíem que seria inoblidable i ho va ser. No vam durar ni deu minuts. Una medusa antibritànica li va fotre tal mossegada al nen que vam haver de sortir disparats cap a urgències. No vam necessitar cap sirena, els udols d’ell ja feien que tots els cotxes ens cedissin el pas. No sé per què, però em sembla que ens espera un estiu més de piscina.
