LA SETENA HORA

Desigualtats que busquen solucions

“Ho sap tothom i és profecia”, cantava el poeta pastisser. Doncs això mateix: que un alumne de Ciutat Vella tingui sis vegades més possibilitats de fracassar -i no entrem a concretar el valor d’aquest infinitiu- que un de Sarrià ho saben prou bé els ciutadans mitjanament informats i totes aquelles persones que treballen en el món educatiu, d’una manera especial els que estan a les escoles o als instituts. Hi ha qui neix amb la flor al cul i d’altres que només hi tenen el test. Aquest segon grup necessita més terra, més hores de sol i aigua de més qualitat, fins i tot algun adob molt especial, perquè llueixi la seva flor particular, única i insubstituïble. La naturalesa és terriblement injusta, però la societat ha de corregir aquestes primeres desigualtats, no només l’escola sinó tota la societat.

Cal abandonar el món de la retòrica igualitària i potenciar polítiques i accions pràctiques que redueixin aquesta injustícia. Poques paraules i més fets. Per tant, cal diferenciar els recursos que es posen al servei de l’escola. Gosem concretar unes accions. Sabem prou bé que no es compleix un mandat legal que afirma que s’ha de destinar el sis per cent del PIB a l’educació (llei escrita i aprovada per la majoria de les forces polítiques). Volem un model inclusiu, que no segregui, però no som capaços d’aprovar uns pressupostos que ho facin possible, ni tenir un control de les grans escoles concertades. Les paraules se les emporta el vent, i els pressupostos haurien de ser més sòlids. Un cop es tinguin els recursos cal distribuir-los de manera heterogènia. No hi ha res, i és prou sabut, més segregador i més injust que tractar de manera igual les realitats que no ho són. La vella màxima comunista al poder: a cadascú segons les seves necessitats. Més recursos i menys ràtios, i més mestres i altres professionals, en principi, per a aquestes escoles. Més xarxa amb barris i institucions i menys projectes estrella que ens fan creure que una flor ja fa estiu. Més visibilitat social a la feina. Més formació.

Estem parlant de drets dels infants i dels joves, i quan parlem de drets hi ha algú que té deures. I aquest algú som nosaltres. Sobretot una administració educativa que ha d’acompanyar les escoles i els instituts que fan feina en i amb els sectors més vulnerables.