Dents i desgràcies diverses (I)

Escolto com dos progenitors s’expliquen desgràcies diverses sobre els seus petits menors d’edat a càrrec (MEC). Tots dos estan esgarrifats de tot el que passa en el moment en què les dents despunten a les genives. Comenten, al·lucinats, la càrrega radioactiva que duu la bava i l’estat en què queda la pell del pobre petit MEC. No els dic res perquè en realitat estic fent el tafaner. Però em moro de ganes de dir-los que sí, que sí. Que la primera vegada em vaig espantar i vaig creure que el MEC s’havia transformat en un ésser mutant, galtavermell, granellut i irritable. Que el vaig arrebossar de crema fins a convertir-lo en un rotllet de formatge fresc. I que no em va quedar cap més alternativa que armar-me de paciència, reserves de crema i estris de plàstic d’aquells que es posen a la nevera perquè el petit MEC els pugui mossegar... igual que un gosset.

A partir d’aquí la dentadura dels MEC no ha deixat de ser centre de preocupació sanitària i econòmica. Excepte quan he constatat que un dels tres MEC va néixer amb unes dents invulnerables a les càries i tan ben col·locades que no els calia cap mena de ferramenta. Llavors he esclatat de joia i alegria! Però els altres dos... Un, el número 3, va inaugurar la seva gran carrera dental als 4 anys, amb un senyor empast. Evidentment em va assaltar certa càrrega de culpa: quina mena d’alimentació li havia donat, quina porqueria d’hàbit de rentar-se les dents li havia inculcat, etc.

Quan un any després la dentista em va notificar que li havien de matar un nervi, i que calia dur-lo a un consultori especialitzat, he de confessar que la càrrega de culpa va ser menor. Coi, portava un temps a sobre del MEC i de les seves dents, i així i tot la cosa havia anat com havia anat. Vaig decidir que la genètica era una porqueria, i que, pel que feia a l’hàbit de neteja, estava segura que després de passar per aquella experiència el MEC reaccionaria i poliria certs desajustos. L’experiència, però, no va ser gens traumàtica. El dentista va explicar que el MEC s’havia relaxat tant que gairebé s’adorm. Caguntot, i jo que volia que patís una mica! I, caguntot, a sobre que jo mateixa havia patit mentre m’esperava! Misteriosament, però, a partir de llavors es van acabar les càries i les seves derivades. I per obra i gràcia d’un miracle genètic o diví o de l’atzar, al MEC se li van recol·locar les dents totes soles i ens vam estalviar una nova tongada de bràquets, ferros i similars. Aquell dia ho vaig explicar a tothom, i a cada persona que l’hi explicava el MEC obria la boca i mostrava la seva dentadura perfecta i intel·ligent.

Ara, però, li torna a tocar una nova revisió, i malgrat que l’he inspeccionat com qui inspecciona un cavall i no hi veig res estrany, només espero que l’alegria no desaparegui. Glups!