Collodi tenia raó

Fa ben poc, parlant amb els lectors italians d’una de les meves novel·les infantils, 'Muschio' ('Molsa'), els comentava fins a quin punt m’han arribat a influir alguns escriptors italians. Penso en Salgari -que, per més que se li discuteixi la qualitat literària, em va fer viatjar per Rússia i Bengala, per selves i deserts, i em va fer ser nàufrag, pirata, cosac, bandoler, príncep i beduí-, penso en el Calvino de 'Marcovaldo', en el Collodi de 'Pinotxo o en tants contes de Gianni Rodari. He tornat a pensar en 'Pinotxo' i he comprès, de sobte, passats tants anys de la primera lectura, que l’obra de Collodi no era tan conservadora, carca i moralista com em pensava quan era jove. De cop, ara que torno a fer de professor (no sé si en soc, perquè d’això se’n ve de mena), m’adono que, en un país catòlic com era la Itàlia de finals del XIX, Collodi era un home d’idees avançades, compromès amb la maçoneria, que va organitzar la meravellosa peripècia del seu personatge al voltant de la veritat, la responsabilitat i la formació. Exactament la mateixa mena de coses que ens preocupen encara ara als ensenyants.

Collodi, ara me n’adono, no es limitava a advertir sobre la necessitat d’educar-se i ser responsable i honest. També va ser capaç de crear una representació prou gràfica, memorable i contundent perquè les mentides de Trump, Zapatero o Jordi Pujol es puguin il·lustrar amb la nàpia del ninot de fusta. Amb aquesta imatge, i la de la incipient transformació del ninot en un ase, Collodi ens diu que la mentida i el mal cap tenen conseqüències. Sí: ens enriem de les moralitats decimonòniques, però no som capaços de construir les del segle XXI, amb uns alumnes que segurament diuen encara més mentides, fumen més porros i es perden més en el món del joc i l’entreteniment que no pas els del segle XIX.

Tenia ganes de fer aquesta confessió. Fa trenta anys, quan era un jovenet que ja feia classes, veia Collodi massa lluny d’una educació lliure, reflexiva i participativa. Ara, en canvi, desencisat per tants alumnes perduts i sense límits, crec que Collodi tenia raó. Menys opinions i més rigor. Més esforç. Més respecte pels professors. I tolerància zero amb les mentides. Perquè l’alumne que ara diu que entra tard a classe perquè s’havia deixat un llibre en una altra classe, quan resulta que l’has vist en un replà matant enemics amb el mòbil, demà potser dirigeix un banc o fa de ministre, i continua mentint.