Autoestima parental

Com més informació més dubtes. Passa sovint, oi? Doncs en el tema de l’educació s’ha arribat a uns nivells exagerats. Parlem constantment de la canalla, de les seves necessitats, de la seva autoestima i autoimatge i està molt bé, ¿però quina autoimatge tenim com a persones adultes que eduquem?

Sabem que per fer una recepta de cuina cal prendre decisions i esperem a comprovar al final si calia més pebre o menys sal. Però en educació sembla que calgui posar tots els ingredients (informacions) alhora, i a vegades generem un embolic difícil de digerir. Això provocarà que mai sentim satisfacció per tot el que s’ha fet i que el sentiment de culpa quedi permanentment instal·lat. A casa ens organitzem segons creiem, segons podem, segons ens sembla millor, perquè la vida quotidiana no és igual per a tothom, ni a totes les cases ni tampoc cada dia. Si és així, doncs, seran sempre benvinguts els suggeriments, però mirarem de foragitar les obligacions i receptes. ¿Fem el que ens han dit o el que creiem? Hem de prendre les nostres pròpies decisions i, a més, defensar-les amb el cap ben alt.

Quin sentit té pensar en què fan altres famílies? I en si es pensen que ho fem malament? Que hem de fer el mateix que els altres? Per què no podem defensar, amb tranquil·litat, el que fem o el que pensem com a persones adultes que som i com a persones que gestionem la nostra família com creiem? Cal deixar de seguir el manual d’escola, del llibre de torn o d’internet com si es tractés de la lliçó apresa; cal deixar de creure que no tenim criteri i passar a explicar el que hem decidit, argumentant-ho, si cal, o senzillament pensar que entre totes les opcions hem escollit la millor o la que era possible. No pot ser que hi hagi submissió als professionals que ens diuen què cal fer, perquè, curiosament, si també tenen família fan el que poden i no sempre el que prediquen.

Parlar-ne és interessant perquè dóna idees, però això no vol dir que no puguem prendre la iniciativa i actuar amb serenitat. Amb tants dubtes no anem per bon camí per acompanyar la canalla en la gran aventura de créixer. Cal una certa serenitat i, sobretot, una autoimatge i autoestima apropiades, que es transmetin amb l’actitud i la mirada. Cal mostrar-los que poden confiar en nosaltres.