18/05/2019

Autoestima i fitxes de pòquer

2 min

Em passen un vídeo en què un senyor compara les dosis d’autoestima d’infants i joves amb fitxes de pòquer. Les fitxes es poden guanyar o perdre. Si et passen coses o se’t valora el que fas bé, més fitxes. Com més desgràcies, fracassos i desastres, menys fitxes. I amb poques fitxes, esclar, no hi ha qui se la jugui per una senzilla doble parella.

La comparació és brillant per la seva senzillesa i en prenc nota de cara a la relació amb la major i els menors d’edat a càrrec (MEC). Però, com tantes altres vegades, no puc evitar pensar: i els progenitors què? Eh? Com queda la meva autoestima quan discuteixo amb l’ Adolescentis comunis, o ja ni hi discuteixo? Quantes tones de fitxes perdo al descobrir que m’han pres el pèl i la cabellera i no només no han fet el que m’havien dit que havien fet, sinó que em troben tan il·lusa que no intenten ni dissimular? Com recupero les fitxes que ja no tinc quan veig que fa mesos que no obren ni un sol llibre? Eh? Com funciona el sistema de fitxes de pòquer per a les progenitores i progenitors? ¿O no són fitxes de pòquer i són ganxitos i se’ls ha cruspit algú? Deu ser això, ja em quadra més...

I com que estic així, en bucle, em llanço a assenyalar que la majoria de llibres sobre educació i adolescència, tant els bons com els dolents, s’obliden d’un apartat de salut mental i autoestima dels progenitors. I les xerrades i conferències també. És aquella frase: qui té cura de qui té cura?

Quan els MEC eren petits vaig insistir sovint perquè la sanitat pública cobrís els cangurs i les sortides al frankfurt del costat de casa en horari nocturn. No us penseu que era vici, ni oci, era només una manera d’aconseguir un equilibri neuronal i espiritual. No ho vaig aconseguir, però tot i així ara m’atreveixo a demanar que ens pagui el psicòleg, o les copes de vi amb els amics per riure una estona. Allà, entre companys de travessia del desert, podem jugar a pòquer i guanyar diners, i de passada guanyar fitxes d’aquestes d’autoestima, tan necessàries. De manera que puguem tornar a casa amb l’empenta suficient per fer una catxa (anar de farol, fins que Pompeu Fabra hi va posar remei) i jugar-nos-la i plantejar als MEC anar de vacances plegats, o de cap de setmana, o a fer frankfurts... o una orxata. I que a això últim ens diguin que sí i llavors sentir el clinc de la fitxa d’autoestima entrant dins la nostra butxaca.

stats