Quedo amb la Berta després d’uns quants mesos de no veure’ns i ens expliquem la vida. Ens vam conèixer quan teníem onze i dotze anys i, després d’uns anys de perdre el contacte, reprendre’l, perdre’l i tornar-lo a recuperar, ara tornem a comptar l’una amb l’altra. Totes dues estem com un llum i hem tingut tres menors d’edat a càrrec (MEC), i això i altres circumstàncies vitals ara fa que tinguem moltes coses en comú. I cada vegada que estem juntes no puc evitar pensar que estem una mica més perjudicades, esclar, però també que en certa manera continuem sent aquelles mateixes nenes rialleres que anaven en ciclomotor sense casc per la urbanització.
Hi ha altres persones amb qui he compartit part de la infantesa i de la joventut -i amb qui m’he retrobat sovint o de tant en tant- amb qui sento el mateix. Amb totes elles vivim un moment de connexió còsmica que jo anomeno “túnel del temps”, en què els nostres cossos i la presbícia deixen d’importar i tornem a ser els nens i les nenes, els adolescents sonats que havíem estat i que encara som, ni que sigui per pocs microsegons.
M’agrada explicar-ho als MEC. I també dir-los que hi ha molta gent que no he tornat a veure mai més, o amb qui a l’hora de la retrobada ha sigut evident que no calia repetir. Per a ells és impossible pensar que aquelles amigues i amics que ara resulten imprescindibles un dia no ho seran gens. O que continuaran en contacte i compartiran la maduresa amb l’esperit de quan es van conèixer. Ells viuen l’ara com si fos immutable, com si els canvis que els passen davant del nas no els afectessin. Tant és, tampoc els vull atabalar amb filosofades de mare tabarrera. Callo i els observo, i em diverteix imaginar-me’ls d’aquí vint-i-cinc anys, retrobant-se no només amb els MEC sinó també amb mi!
Als amics dels MEC que gasten el nostre domicili familiar tendeixo a agafar-los bastant d’afecte. A algunes d’aquestes amistats les he arribat a espollar (acció d’extreure els polls dels cabells) o a banyar o a alimentar amb pa i crema de cacau. Que els MEC conservin algunes d’aquestes amistats té un objectiu totalment egoista per part meva, perquè em sabria molt greu perdre’ls la pista, tot i que sé que en molts casos serà així.
Quan hi rumio, per animar-me, penso en la Coto, la mare de la Berta, i en com ens alegrem cada vegada que ens tornem a veure. Per a mi, conèixer un altre estil d’exercir de progenitora va ser importantíssim. I en moltes de les actituds que tinc hi reconec la gran influència dels meus progenitors, però també la de la Coto i la d’altres progenitores dels meus amics. Així doncs, amics dels MEC, quan passin els anys, si hem perdut el contacte, busqueu-me i doneu-me una alegria. Ja no us espollaré, però el pa amb cacau està garantit.
