10 anys d’articles al 'Criatures': aprenentatges

Ara llegeixo el títol que he endinyat a l’article i em sento una coach motivacional de pa sucat amb oli. No és la meva intenció, ho juro per Atenea. I per Marge Simpson, si cal. I per Gerald Durrell, que va narrar les aventures de la seva família imperfecta a Corfú al llibre La meva família i altres animals i molts d’altres. 

Em sento pretensiosa perquè, després d’escriure el títol que m’ha semblat adequat per tancar aquests quatre articles commemoratius, em pregunto si he après alguna cosa. 

He de reconèixer que sí. Per exemple: a tirar-me a l’esquena un munt de detalls domèstics que ara, ves per on, no és que no m’importin, però no m’afecten. O no de la mateixa manera. M’he convertit en una progenitora més passiva i, alhora, més contundent. Passo d’emprenyar-me perquè el desordre està a 9 de l’escala de RichterKondo. Però de tant en tant, com qui no vol la cosa, deixo anar un ultimàtum. I, com que en faig pocs, funcionen. També deixo que l’Univers flueixi i llavors passen miracles, com quan la major d’edat a càrrec (MEC) número 1 estava tan avorrida d’estar confinada que va reorganitzar la cuina i uns armaris. També he après que confiar surt a compte. Encara que costi. Encara que sembli que abans de deixar-li els estalvis a aquell MEC en qui confies li deixaries a Vito Corleone perquè fes obres de caritat. Tal com em va dir l’amic José Antonio, canviar la mirada en positiu és fer que el canvi sigui possible.

Un altre aprenentatge és deixar de controlar. Va ser un meravellós efecte secundari de la teràpia per perdre la por de conduir que vaig fer amb la Maribel Martínez. Deixes de controlar la por i aprens a deixar de controlar/supervisar/atabalar que duguin els deures, que estudiïn prou..., i s’espavilen, tu. També he de dir que vaig deixar de tenir por de què passaria a la meva família si em divorciava..., i em vaig divorciar, i tots estem bé. I, esclar, he après a riure'm de mi mateixa. Molt més del que ja feia. A raig. I a comunicar públicament aquestes vivències a través d’aquests articles, de conferències i del llibre La peor madre del mundo, el manual (Arpa Editores). Sí, també he après a fer autobombo. He, he, he. Gràcies per llegir-me al llarg d’aquests deu anys. Us he de dir que m’he sentit i em sento molt acompanyada. Visca l’humor i la imperfecció!