07/03/2015

“Els nens són investigadors”

3 min
“Els nens són investigadors”

El fill petit encara té una visió una mica màgica del món. Ell m’ha vist fer molts experiments i sap que hi ha coses que semblen extraordinàries però que totes acaben tenint una explicació.

Se senten atrets per la ciència?

Els nens, per natura, són investigadors. De manera espontània experimenten amb tot el que tenen al voltant. A partir d’una edat aquesta inclinació es va perdent, potser en algun moment entre la primària i la secundària, i és una llàstima.

Ets crític amb l’escola?

Quan jo feia EGB van venir uns psicòlegs al col·legi i ens van fer un test. A mi em va sortir que havia de fer formació professional o lletres. Jo sóc una persona crítica, entre altres coses, per això, perquè em van dir que no servia per estudiar física, que és justament el que volia fer i que finalment vaig acabar fent. Sobre la manera com es veuen les ciències, et vull comentar una cosa.

Digues.

Fixa’t que a tothom li fa vergonya no saber que Julio Cortázar o Borges van escriure tal llibre o tal altre. En canvi, quan es tracta de coneixements científics, a tothom li sembla normal no tenir-ne ni idea, com si ja no calgués ni esforçar-s’hi. Ho trobo absurd. La ciència també ens enriqueix.

¿Ser mestre t’ha ajudat a ser pare?

En una classe tens una gran diversitat de persones. Cada alumne és diferent. Aquesta perspectiva t’ajuda quan ets pare perquè, tot i que costa d’acceptar, cada fill és diferent. Per exemple, el gran té un caràcter més dòcil, mentre que el petit és més rebel i sovint cal enfadar-s’hi per fer-lo creure. Simplement, no hi ha receptes. Al gran no li agrada el suc de taronja i al petit li encanta. Jo em pregunto: ¿puc aconseguir que el gran begui suc tot i que no li agrada i, al mateix temps, fer que el petit, que sí que en beuria, se’l vingui a beure quan jo l’hi demano?

Carai, no ho sé.

M’he inventat l’orange race, la cursa del suc de taronja, a veure qui se l’acaba abans. Així, el petit ve a competir i el gran s’esforça a no perdre. I jo, que faig de jutge, m’ho faig venir bé per concloure que han quedat empatats i que demà cal repetir la cursa.

Què et preocupa?

Em preocupa com els podré educar quan siguin més grans i quan els demani alguna cosa em diguin que no. Ara és fàcil capgirar qualsevol situació, però amb un xaval de quinze anys que es nega en rodó a fer-te cas és un problema greu. Segur que un moment així arribarà. Com a professor he vist famílies que considero que ho han fet bé i que el fill arriba un moment que es descontrola. No és fàcil reconduir la situació. A vegades és dur ser pare.

Explica’m una experiència dura.

El petit només tenia dos anys i érem a casa dels avis. Estàvem menjant escarxofes i n’hi vaig donar un tros massa gran i se’l va empassar. Li va quedar al coll i s’ofegava. Li vaig picar l’esquena amb força i no podia respirar. S’estava morint i tothom plorant. Jo no sabia què fer. L’únic que se’m va acudir va ser carregar el nen i marxar corrent a la policia local, que és a prop. Notava que el nen perdia el coneixement. Estava desesperat i ple de ràbia corrent pel carrer, pensant que no arribaria.

I què vas fer?

Em vaig aturar i vaig ficar els dits dins de la boca del nen tant al fons com vaig poder. Vaig pensar que si li feia mal m’era igual. I vaig tocar alguna cosa, l’escarxofa. Llavors va reaccionar i va començar a respirar. El nen només tenia dos anys. La setmana passada vam fer escarxofes altre cop i em va dir que no en volia. “Per què no en vols?”, li vaig preguntar. “Doncs perquè si en menjo haurem de sortir al carrer a escopir”. El nen se’n recordava.

stats