30/04/2016

La maduresa de l’alumne

2 min

Quan tenia catorze anys em va tocar aprovar vuitè d’EGB per poder fer BUP. Des que s’aplica la reforma, la primària acaba dos anys abans, a sisè, amb dotze, i després vénen quatre anys més obligatoris. Realment, els alumnes que ens arriben a primer d’ESO encara són nens, i al principi de curs els veus cohibits pels passadissos quan es creuen amb els de quart o els de batxillerat, que tenen fins a cinc anys més. En diversos instituts on he treballat han fet canvis al primer cicle tenint en compte aquest factor. Cada vegada són més els que treballen per projectes o han introduït l’ordinador individual com a mitjà per a l’aprenentatge. Ens adonem que els alumnes de primer i segon encara són petits. Tant en claustres com en reunions d’equips docents sorgeix la necessitat d’adaptar les matèries a la realitat dels alumnes per reforçar les seves competències. D’alguna manera estem modificant la metodologia perquè el pas de primària a secundària sigui més semblant a la manera que han treballat a l’escola.

Segurament, el vuitè d’EGB tenia la seva lògica quan disposava d’una certa maduresa en l’alumne de cara als estudis secundaris i postobligatoris. Ara el dilema sorgeix en el segon cicle de l’ESO, on fer canvis o experimentar amb nova metodologia fa més respecte, i a quart gairebé ni es planteja. En molts centres el que demanen els pares és disciplina i continguts, i en això es basen els currículums. Els que apliquen metodologies innovadores, però, tampoc tenen l’èxit assegurat i sovint cal un marge d’anys per valorar-ne l’eficiència.

Ara bé, si la política que es vol tirar endavant va en aquesta direcció, també cal que el professorat disposi de més temps per preparar els projectes, per exemple reduint hores de classe. Si es vol crear material propi i organitzar i coordinar diferents àmbits cal més energia que fins ara, i això suposa més professorat, ràtios més baixes i un bon pressupost. Per ara, quan treballo amb grups de primer cicle, els dono unes mínimes instruccions i a partir d’aquí ells han de fer les deduccions i els exercicis. Inevitablement em pregunto si el fet d’adaptar-nos és necessàriament bo o si implica un seguit de renúncies. Últimament penso que no és que les classes magistrals siguin tan inconvenients per als alumnes d’avui. Potser ens hem rendit davant la seva incapacitat per escoltar-nos.

stats