Conte de Nadal
Oci a casa 21/12/2019

El tió

El professor Andreu Arbó escenifica en un conte l’origen de la tradició de fer cagar el tió la nit de Nadal. Un acte que està relacionat amb el do de la fertilitat

Andreu Arbó
4 min
El tió

Fa molt i molt de temps, tant de temps que aquesta història ha esdevingut conte, en un petit poble sense gaire interès, va sorgir la tradició de fer cagar el tió.

En aquest poblet hi residia una petita família de pagesos molt humils. L’hivern havia arribat i, malauradament, la collita d’aquell any no havia donat prou fruits per passar un bon moment.

A més, aquell any l’hivern era dur, amb unes temperatures gèlides que els més grans del poble no recordaven.

Un dia, de bon matí, el pare i els seus dos fills van agafar el carretó amb els bous i van anar al bosc a buscar llenya.

Amb la destral a la mà, el fill petit es va disposar a tallar un arbre jove, encara verd a causa de la força que li donava la seva joventut. El pare el va aturar i li va dir:

- Hem de tallar sempre els arbres morts o les parts que molesten els arbres vells, els joves són els que ens donaran fruits i llenya demà! Si els talles ara, ¿què farem?

De cop, un soroll estrany es va sentir ben a prop d’allà. El pare va anar a mirar què passava, però només va saber trobar un gran tronc enmig d’arbres, un tronc vell amb una mica de molsa per damunt. Va posar-lo al carretó al damunt de tots els altres troncs grossos.

Quan van arribar a casa, el pare va posar els troncs grossos al costat de la llar de foc perquè s’anessin eixugant.

Aquella nit, molt freda, la família es va reunir al costat de la llar de foc per prendre una sopa aigualida. La dona, plorant, va dir al seu home que no sabia com allargar més la sopa, que al cap de pocs dies es quedarien sense menjar. Tots dos es van abraçar amb tanta tendresa que a tots ens hauria commogut la situació. I, de cop i volta, el munt de troncs va caure.

L’endemà els pares van veure que les peles de fruita i de patata de la brossa havien desaparegut.

Al migdia, per la cas a va passar un vell pagès, i els pares i ell van seure al costat de la llar de foc. L’home els v a d emanar si li podien donar troncs per a la seva estufa. Ell era molt gran per anar al bosc i, tot i que sabia que eren moments difícils per a tots, els va pregar si podien fer aquest gest bondadós. Els dos adults de la casa no ho van dubtar: s’havia d’ajudar a tothom. Un cop més, el gran munt de troncs es va moure.

Van passar uns quants dies i sempre, de bon matí, els dos adults de la casa trobaven que de la brossa desapareixien les pells de fruita i altres restes de menjar que havien llençat.

Vet aquí que, al cap d’uns dies, mentre el fred penetrava a la casa, el pare va posar aquell vell tronc a la llar de foc. Quan va encendre el foc, les primeres flames van començar a prendre aquell tronc. Tot d’un plegat una veu va començar a cridar: “Apaga’m! Apaga’m! No em cremis!” L’home, amb el bastó que tenia per atiar el foc, va treure el tronc i li va començar a donar cops per apagar les petites espurnes que s’havien encès.

Va acostar-se al tronc i li va preguntar:

- Parles?

- Sí, soc un tronc màgic, jo vigilo els boscos des de fa centúries - va respondre el tronc.

- He estat a punt de cremar-te, disculpa’m... Per cert, ¿tu ets el que et menjaves les peles i les restes de menjar?

- No et preocupis, no m’he cremat. I sí, soc el que em menjo les restes. Gràcies a vosaltres m’he atipat molt millor que al bosc.

- Disculpa també per haver-te donat cops, però ho feia per apagar el foc... ¿I què hi fas aquí?

- Els cops amb bastó no em fan mal, em desperten, normalment ens adormim ràpidament... Així que per això tampoc passis ànsia... ¿Que què hi faig aquí? Doncs al bosc vaig veure que eres un home de cor pur i vaig pensar que podria aixoplugar-me a casa vostra fins que marxés el fred. I ara he vist que sou una família molt bondadosa.

- Com és que mai us havíem trobat?

- Sempre som al bell mig del bosc, dormint. Només freds intensos, cops forts o el foc ens poden fer despertar... Aquest any és tan gèlid que m’he despertat.

- Doncs pots quedar-te aquí al costat de casa. Sempre que vulguis pots aixoplugar-te amb nosaltres.

- Ets de cor noble, et mereixes un regal... Què t’agradaria?

- Menjar per a aquest hivern! Estem passant mals moments...

- Doncs reuniu-vos tots aquesta nit a la taula i jo us cagaré tota mena de menjars.

El pare els va reunir a tots al voltant de la taula, on hi va posar el tronc, que havia tapat amb una vella manta, i va dir:

- Caga, tió! Caga torró! Pixa vi blanc!

La dona i els fills es pensaven que el pare havia treballat tant que el fred i l’esforç el feien delirar.

- Pare, és un tronc, no pot cagar...

- És un tronc màgic - va contestar el pare -. Segur que s’ha adormit! Agafeu tots un branquilló i peguem-li perquè es desperti.

Tots van agafar un branquilló i li van començar a donar cops suaument i cantant:

- Caga, tió! Caga torró! Pixa vi blanc! No caguis arengades, que són salades! Caga torrons, que són més bons!

De cop, la manta va començar a inflar-se, a fer-se més gran... Quan el van destapar, un munt de viandes bones havien sorgit del cul del tronc.

El pare, quan va veure que havien pogut despertar el tronc, el van apartar perquè descansés.

Van repartir totes aquelles viandes a la resta de poble per ajudar a tothom a passar bons dies, tot i el dur fred.

Al cap d’uns dies, el fred gèlid va desaparèixer i amb ell el vell tronc...

Però l’any següent l’home va tornar-lo a trobar al costat de la xemeneia. I en altres cases també van trobar un tronc estrany al costat de la llar de foc.

Per això, des de llavors, els dies d’hivern podem trobar un tió a casa nostra. Si ens hem portat bé al llarg de l’any i aquests primers dies d’hivern li donem menjar, arribarà el dia que despertem el tió amb cops. Ell ens dona regals a canvi d’haver-lo cuidat i d’haver sigut bons minyons.

stats