Infància 08/08/2020

La tècnica del 'com empitjorar'

Com treballen els terapeutes estratègics?

Helena Alvarado
3 min
Els terapeutes estratègics es regeixen pel funcionament dels problemes

Els terapeutes estratègics ens regim pel funcionament dels problemes i no de les seves causes, ens centram en el present i no en el passat, en què consisteix realment el problema, qui hi està implicat, on es produeix, quan apareix i com funciona.

Definir concretament el problema i les seves característiques és la primera passa cap a solucionar-lo. La identificació i avaluació de tots els intents equivocats de solució duits a terme per tal de resoldre el problema en qüestió ens allibera de la tendència, molt humana, de dedicar el nostre esforç a trobar solucions, sense haver estudiat abans tot el que ‘no funciona’. Per tant, quan ens trobem davant d’un problema, hem d’analitzar totes les estratègies intentades fins aleshores (amb molt bona intenció) i valorar-ne els efectes. Això ens permetrà:

  • Saber el que no cal fer, perquè no ha funcionat, i orientar-nos cap a solucions alternatives.
  • Detectar, si és que n’hi ha, el que sí que ha tingut èxit parcial, o si han existit excepcions al problema.

Si es troben solucions que han estat adequades, caldrà avaluar si es poden reproduir en la situació present perquè, si fos així, ja hauríem trobat la solució per assolir el nostre objectiu. Per desgràcia, en la majoria dels casos, allò que va funcionar en el passat per al mateix tipus de problemes fracassa en el present, perquè temps diferents exigeixen aplicacions diferents o variants d’una mateixa solució. En qualsevol cas, quan es disposa d’experiències passades d’eficàcia, el treball resulta molt més fàcil que quan no es tenen i cal ‘inventar’ literalment la solució. D’aquesta manera, el fet de descobrir quines maniobres han tingut èxit i tractar d’adaptar-les a la situació present s’utilitza com a primera passa en gairebé tots els models de recerca de solucions.

‘Com empitjorar’

Per facilitar l’anàlisi de les solucions intentades que no funcionen, molt sovint no n’hi ha prou d’observar o preguntar quines de les que s’han posat en pràctica fins ara no han tingut uns resultats positius, sinó que és important estudiar també les solucions que podrien posar-se en pràctica en el futur i resultar fallides.

Arribats a aquest punt, qualsevol persona ha de demanar-se, pel que fa al problema triat: “Si volgués empitjorar més la situació en lloc de millorar-la, com ho faria?”, i ha d’intentar enumerar totes les modalitats possibles. Cadascuna d’elles ha de ser descrita com a conducta directa i no ha de ser interpretable; és a dir, hauria d’indicar, per exemple, que quan el meu fill fa una rebequeria, un ‘com empitjorar-ho’ per part meva seria ‘cridar-li’, ja que es podria agreujar el problema en comptes de resoldre’s. Indicar, per exemple, una resposta com ‘no tractar-lo bé’ podria ser interpretat de múltiples maneres i donaria peu a errors.

En obligar la meva ment a tractar de descobrir totes les solucions fallides, normalment faig que aquesta, per contrast, vagi espontàniament a la recerca de solucions alternatives. Es tracta d’un procés per incentivar la creativitat i la inventiva, que es desenvolupa com a resposta a l’obligació imposada a la ment d’anar en direcció oposada.

És una petició una mica especial i estranya per a qualsevol persona. Imaginem que tu, cada dia, des d’avui mateix fins d’aquí a una setmana, et preguntes: “Si volgués, deliberadament i voluntària, empitjorar el meu problema amb el meu fill en comptes de millorar-lo, què hauria de fer o de deixar de fer? Què hauria de pensar o de deixar de pensar? Què hauria de dir o de no dir?”. Et deman que intentis pensar en com pots empitjorar en lloc de millorar el problema, i t’ho deman inspirant-me en una lògica que es coneix des de fa mil·lennis; és a dir, que si volem redreçar una cosa, la primera passa és cercar totes les maneres possibles de retorçar-la encara més.

Això promourà un canvi d’actitud en nosaltres, perquè evitarà que posem en pràctica els comportaments equivocats que se’ns ocorren, la qual cosa crearà efectes sorprenents que afavoriran la dinàmica relacional.

Helena Alvarado és psicòloga sanitària de l’Institut Balear de Pediatria

stats