Criatures  /  Infància 12/06/2022

SOS: el meu fill no em fa cas

Permetre la seva emoció i no sumar-hi la nostra és el primer pas perquè se sentin entesos i no jutjats

Helena Alvarado
4 min
Parlar amb els fills i fer-los veure que el seu comportament no té una finalitat negativa és essencial per guanyar sense combatre.

PalmaÉs comú que la consulta de psicologia infantil estigui plena de demandes de pares que no aconsegueixen canalitzar la conducta del seu fill. “Li he de repetir les coses 20 vegades”, “Quan li dic que faci alguna cosa ho ajorna eternament” o “A tot em diu que no i no fa cas” són referències reiterades i fan que el més serè dels pares perdi la paciència i moltes vegades l’autocontrol.

Què fa un psicòleg?

Els psicòlegs no som ni familiars ni amics dels nostres pacients. Ens trobam en un lloc privilegiat que permet veure amb objectivitat el problema, des de fora, allunyats de la vinculació emocional que significa ser pares. De fet, la nostra principal virtut és que estam dissociats de la realitat que ens duen a la sessió. Estar dissociats significa que som capaços de veure l’individu i el seu context, la intenció positiva de cada membre de la família, per què actuen com actuen i en què contribueix cadascun dels participants de la pel·lícula que el protagonista (en aquest cas el nin o adolescent) faci el que faci. No hi ha màgia en la nostra intervenció, simplement sabem analitzar les dificultats i els problemes i, en funció del bloqueig establert, posar en marxa maniobres per promoure un canvi, que ens durà, amb l’ajuda del sistema, cap a la solució.

El perquè

La recerca del perquè té l’origen en les teories psicològiques de final del segle XIX. És coneguda per tothom la necessitat de cercar la causalitat dels nostres problemes. De fet, saber el perquè ens fa més lliures, ens permet col·locar determinades conductes en un lloc més racional, ens ajuda a alliberar culpa i ser conscients que aquest aspecte que ens afecta en el present té un origen anterior i justificat. Però saber el perquè ens resol el problema? No, simplement ens dona informació valuosa, però sobre un passat que no es pot modificar. Davant la pregunta de per què el meu fill actua com actua, normalment donam arguments que donen un sentit negatiu a la conducta: perquè és un gandul, un maleducat, un mandrós, perquè li dona la gana, és un rebel, un malcriat, etc., aspectes que estan associats a la seva identitat, a allò no modificable.

El per a què

Canviem la pregunta ‘per què’ a ‘per a què’. El perquè no està dirigit al passat, sinó al present i futur. Ens indica de què serveix al nostre fill actuar com actua, quina és la funcionalitat del símptoma, quins motius fan que es comporti com es comporta. “Per cridar la meva atenció”, “perquè li faci cas”, “perquè el miri”, “perquè l’escolti”. En totes les respostes davant d’un mal comportament hi sol haver aquests perquès. Si ens endinsam en aquestes respostes podem veure un únic camí, aferrar-se a nosaltres, encara que sigui en mode negatiu. Els menors i adolescents necessiten la nostra mirada, i si no aconsegueixen l’òptima, van a la recerca de la mala mirada, que sempre és molt millor que l’absència. L’atenció rebuda gràcies al símptoma (la seva mala conducta) no és la causa per la qual el nostre fill es comporta com es comporta, però sí que és un mantenidor del problema.

Les solucions intentades

Després d’adonar-nos del ‘per què’ dels nostres fills, convé que aprenguem a simplificar els problemes. Un dels reductors de complexitat en teràpia estratègica són les solucions intentades. Les solucions intentades consisteixen a pensar “què he fet jo amb molt bona intenció com a pare/mare que, en comptes de resoldre la dificultat que es presentava amb el meu fill, el que estic aconseguint és mantenir-la o empitjorar-la”. Aquells intents de solució que hem repetit reiteradament (càstigs, sermons, amenaces, súpliques, premis, etc.) que no han donat resultat, els hem de deixar de fer definitivament. Qualsevol repetició d’intent de solució disfuncional genera un problema més gran a curt termini. El fet de deixar de fer allò que no funciona, ja generaria un canvi cap a la millora, si bé la maniobra final seria trobar l’estratègia correcta.

Les emocions

Parlar amb els nostres fills i fer-los veure que el seu comportament no té una finalitat negativa és essencial per guanyar sense combatre. Com a adults tenim el timó del vaixell, i hem d’abandonar l’escalada que només porta al conflicte, no endinsar-nos en la tempesta. A partir d’aquest moment hem de respectar la seva emoció i fer-los veure que nosaltres ens responsabilitzarem de la nostra, mantenint l’autocontrol i establint un límit clar i calmat. Permetre la seva emoció i no sumar-hi la nostra és el primer pas perquè se sentin entesos i no jutjats, perquè transitin pel seu malestar i siguin capaços de dir-nos que els acompanyem a prop si ho necessiten, sense que depenguin de nosaltres per arribar a la calma, sentint el que senten i no intentant lluitar perquè ho canviïn. Veurem com, progressivament, els seus episodis seran menys intensos, més curts en temps i distanciats els uns dels altres. Aquestes tres mesures (intensitat, durada i freqüència) ens informaran, objectivament, que estam en el camí correcte. Aquesta manera d’intervenir afavoreix que el nostre fill se senti acceptat, guanyi en seguretat i, sobretot, milloram significativament la nostra comunicació i relació, refarem el vincle.

Helena Alvarado és psicòloga sanitària a l’Institut Balear de Pediatria

stats