Sovint es pensa que, com en tot, quan s’abaixa el ritme en el joc els nins manquen de l’energia suficient per poder donar el cent per cent del que les expectatives preveuen. Com a la vida diària, ben igual que quan per les rutines imposades a la vida no es pot complir amb la talla esperada, que és el que s’espera de nosaltres per part de la societat i la família, quan els nins juguen passa el mateix. Eterns mínims imposats. Paradigmes establerts.
Aquí, doncs, com en l’intent de viure, hi ha molta tela per tallar.
Per què els nins abaixen el ritme i el to en algun moment del joc que executen? Pels mateixos motius que els adults necessiten modificacions en la seva estructura en moments determinats de la jornada diària: tenir temps per ordenar la feina feta i per reorganitzar la que queda per fer és una causa, però no l’única. D’altra banda, la màxima capacitat d’actuació es pot veure reflectida durant un temps determinat, no amb caràcter continuat ni perenne. Els objectius a aconseguir han de venir predisposats per estones de meditació, pensament i reestructuració. Així s’aconsegueix que els resultats obtinguts siguin els millors i, també, gratificants.
La tendència social i educacional en què vivim està impresa a foc en la capacitat resolutiva dels individus, és la que visualitza aquests moments de ‘descans’ com a pèrdues de temps, temps en els quals no es pot exprimir un màxim rendiment. Una manera de viure esgotadora.
La realitat queda enfora d’aquesta visió, errònia, en la qual la saturació no deixa pas a les noves i enriquidores maneres d’exposar els esforços. Les dinàmiques de pressió ofeguen alternatives, la majoria de les vegades molt més profitoses que les que ja estan en funcionament. Quan els infants juguen, també!
Entrar a valorar si el ritme de joc i d’intervenció dels nins s’ajusta o no al que s’espera d’ells provoca, en la majoria dels casos, que deixin de costat aportacions innates que arriben just dels moments de pausa, en els quals les connexions amb els desitjos afegeixen a l’exploració altres maneres d’introduir el cos, així com el moviment, i que reportarà màximes no previstes. A la sala de psicomotricitat el referent ha d’impulsar i fomentar que això succeeixi, malgrat que aparentment no estigui passant res i ens sembli que no són fructuosos els espais de temps que viuen en repòs. Sens dubte, aquests moments preparen l’infant per desenvolupar estratègies que el conduiran a altres objectius no consolidats.
D’aquesta manera es dona sovint que infants que s’aturen i modifiquen la seva estructura de joc, entrant dins altres tipus de discursos més simbòlics i representatius, quan acaben aquesta tasca de reproduir el que ja han adquirit, s’atreveixen a fer coses que mai abans havien fet i ni tan sols s’havien plantejat: botar, pujar a alçades superiors, penjar-se de les escales, córrer per damunt els mòduls cercant el desequilibri i mil etcèteres més que podríem anomenar.
On rau l’eix dels ritmes de cada individu? És clara, la resposta, dins ell mateix: dins el respecte per allò que un sent que necessita, dins l’amor amb què un mateix es concedeix els seus desitjos i dins la parsimònia amb la qual cada infant descobreix i accepta les seves limitacions i com treballar-les perquè es puguin convertir en una capacitat més. Aquesta és la qüestió.
L’acompanyament
La psicomotricitat relacional i vivencial reporta als nins aquesta visió d’acompanyament i de no judici de valor, entenent que cada infant pot escollir l’ordre de joc i el ritme que el seu eix imposi, sense demanar-se per què necessita cremar aquell discurs de joc en aquell precís instant. El fet d’acompanyar-los significa aportar-los la possibilitat de la recerca personal, d’entendre que puguin necessitar un moviment motor elevat a la màxima potència i que, d’aquí, triïn anar a pintar a la pissarra, jugar amb cotxets, fer construccions amb fustes o tenir cura de les pepes que troben dins un calaix… Totes les hipòtesis que el nin manifesta són imperatives per arribar a la consecució d’objectius superiors. Per tant, sempre es compleixen les expectatives a la sala de psicomotricitat, sempre, perquè qualsevol ritme que els infants posen de manifest són connexions amb ells mateixos que han de ser escoltades de manera activa. Des d’aquí és des d’on es valorarà un possible col·lapse intern i se cercarà la manera no invasiva d’obrir els canals necessaris perquè cada nin pugui assolir el seu cent per cent.
Mirem els jocs dels nins com la major font de donar informació de què disposen. Respectem-la. Tot té un perquè!
Sandra Santana és psicomotricista de Salut i Moviment
