El pas del pensament màgic al pensament lògic

Encara que no hi hagués ningú que ens fes sospitar del món de fades, mags, follets del bosc, angelets que recullen les dents sota el coixí i el Ratolí Pérez que se les enduu al cau; o que ens digués que és realment molt difícil que els Reis d’Orient puguin repartir tantíssims regals entre totes les cases en una sola nit, o que, alerta!, és impossible que un tros de tronc cagui neules i torrons, i alguns regals, per més peles de mandarina que s’hagi empassat... no caldria que cap germà gran, cap company d’escola o els mateixos pares ens ho aclarissin, perquè arribaríem sols a aquesta mateixa conclusió.

Arribar a aquesta conclusió és el pas de l’estadi del pensament màgic al pensament lògic. Però ¿d’on prové aquesta classificació i a què es refereix? La devem a Jean Piaget, psicòleg i filòsof suís (1896-1980), considerat un dels pares de la psicologia cognitiva. Piaget sosté que, al néixer, un ésser humà només disposa de reflexos, que són conductes innates molt senzilles: xuclar, agafar, moure’s, etc. Aquests reflexos són la base a través de la qual els infants entren en contacte amb l’entorn i comencen a bastir la seva intel·ligència. Acumular els aprenentatges servirà per al desenvolupament de la pròpia intel·ligència a base d’anar incorporant esquemes i maneres de respondre als problemes. Aquesta idea d’esquema, de fet, és un dels principis de la teoria de Piaget, perquè correspon a la manera com s’organitza la ment.

Segons aquest paradigma, abans dels 7 o 8 anys pensem de forma màgica, és a dir, “no és cap problema creure en l’existència dels Reis d’Orient o les bruixes” perquè vivim en el nivell de pensament “en què tot és possible, perquè encara no hi ha entrat la lògica”, com explica Isabel Torras, doctora en psicologia i experta en petita infància, competències parentals i teoria del vincle, i professora de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL. En aquesta etapa és normal que, sovint, “es barregin els desitjos amb la realitat”.

En aquesta edat del pensament màgic, que es desenvolupa entre els 2 o 3 anys i els 7, “el llenguatge permet posar noms a les coses i en podem parlar encara que no hi siguin”, apunta Torras. Això és molt important perquè és possible “objectivar la realitat, perquè l’adquisició del llenguatge potencia el simbolisme del pensament”. En aquest estadi podem dir que l’infant ha adquirit la funció simbòlica perquè ha après a parlar de la realitat (objectes i persones) amb símbols (paraules o frases). Però aquesta acció simbòlica també es veu en el fer de l’infant, que és capaç de “dibuixar un bomber o jugar a ser un bomber”. Per tant, “la funció simbòlica és un progrés més en la capacitat de comprensió de la realitat”.

En tot aquest procés, l’infant concep que la realitat és més que el que pot percebre i aprèn a explicar, preguntar, imaginar i comunicar. “Tot i que és un progrés molt evident, la lògica encara no ha entrat en el pensament de l’infant” i encara tot és possible!

AIXÒ NO TÉ LÒGICA!

Cap als 7 anys, aproximadament, introduïm la lògica en el pensament. Això vol dir que les coses ja no passen “perquè sí” sinó que necessiten una causa lògica, “encara que sigui molt concreta i basada en una causa pròxima a la realitat de l’infant”, és a dir, basada en l’experiència i la pròpia percepció. “Hi ha un salt qualitatiu en les nostres estructures de pensament, i entenem que perquè les coses passin hi ha d’haver una causa lògica que les expliqui”, diu Torras.

Un dels exemples més clars en aquesta transició és la idea dels Reis d’Orient o el Pare Noel, perquè és difícilment defensable des de la lògica i l’observació que vinguin cada any des de l’Orient o Lapònia per deixar regals a tots els nens del món en una sola nit. De sobte tots aquests personatges que encaixaven tan bé cauen pel seu propi pes. I què hi podem fer, nosaltres, com a còmplices necessaris?

Pares, mares, educadors, monitors, mestres... acompanyen aquest descobriment de com és el món. Hi ha dues possibilitats: que aparegui el dubte o que els nens ens vinguin amb la conclusió extreta perquè algú els hi ha xivat. Com hauríem d’actuar davant aquests casos? La doctora Torras recomana respondre a les preguntes d’una manera clara i sincera, “adaptant l’explicació al seu nivell de comprensió, i ser especialment curosos, perquè són circumstàncies difícils”. En casos com que s’ha mort un familiar, hi ha hagut una separació o ha de néixer un germà, “hem de ser clars en l’explicació per no alimentar una fantasia que pot fer mal a l’infant o pot construir una idea molt més angoixant que la mateixa realitat”, alerta.

Suposem, per posar un exemple, que ha nascut un germanet però està en una situació greu i ha d’estar hospitalitzat. Davant d’aquestes circumstàncies, els pares decideixen no explicar-l’hi al germà gran per no provocar-li dolor. Però el fet és que els pares deixen de ser-hi en les rutines que el germà gran tenia adquirides, i la seva percepció i la construcció de la justificació podria ser que els pares l’han deixat d’estimar i se n’han anat amb el germanet. “Encara que sigui increïble, no ens podem fer càrrec de com pot evolucionar una mentida dita a fi de bé en l’estadi del pensament màgic”, adverteix Torras.

Una altra de les recomanacions és “no menystenir mai, ni ridiculitzar, les seves opinions, sinó aprofundir-hi i compartir el nostre punt de vista”. Una de més severa seria “no aprofitar-se del pensament màgic perquè facin coses al nostre favor”, propi del vell xantatge de dir que si els nens no actuen bé vindrà l’home del sac, perquè “això només crea pors innecessàries”. I, per acabar, un altre suggeriment seria “ajudar-los a construir un autoconcepte adequat, fent-los un retorn positiu de les seves habilitats i de la seva manera de fer perquè no perjudiqui l’autoestima”.

I TU, QUÈ EN PENSES?

Davant la pregunta de si els Reis són els pares -o les múltiples derivades-, una manera de fer-hi front seria traslladar el dubte a l’imaginari de l’infant: i tu, què en penses? D’aquesta manera, assegura Torras, “això ens pot ajudar a permetre que creguin, que madurin segons el seu propi ritme”, a part que “ens evita haver de mentir”.

“Mama, és impossible”: així va començar la Lia als set anys amb el tió, primer, i després amb el Ratolinet Pérez. I més endavant, els Reis. “Tampoc hi va ajudar que a la Cavalcada anessin pintats de negre!”, s’exclama Txell Miras, la seva mare. La lògica que era impossible va anar guanyant pes amb el pas del temps. “Els Reis no eren els mateixos de la tele, ni els que van visitar un dia casa els avis, i, per descomptat, era impossible que el tió cagués res”. Al final, “va caure pel seu propi pes”, però la Txell creu que hi va influir que la Lia exigís que li diguessin la veritat.

UN PENSAMENT GRADUAL

És important recordar que d’una etapa a l’altra el pas és gradual i que, a vegades, conviuen les dues etapes. “L’aprenentatge sempre ve després del desenvolupament, i com a pares i mares o mestres hem de tenir present quin moment viu l’infant per adaptar les nostres explicacions i actuacions al seu nivell de comprensió -assegura Isabel Torras-. Cal utilitzar un llenguatge planer sense dobles intencions, perquè la comprensió del llenguatge encara és molt literal”. És bo, doncs, no avançar plantejaments ni infantilitzar-los!

La Lia que va descobrir tota sola que algunes coses no podien ser, en canvi, està convençuda, ara que té 9 anys, que “s’ha de veure si no existeixen les sirenes o els unicorns”. Es veu que això dels Reis i tota la pesca “està molt clar, però això altre encara no ho ha comprovat ningú”. La transició entre l’estadi del pensament màgic i el pensament lògic deu ser ben bé així.

El desenvolupament cognitiu, segons les fases de Piaget

• L’estadi dels actes reflexos (aproximadament des del naixement fins als tres mesos).
• L’estadi de l’organització de les percepcions i els hàbits (des dels tres/quatre mesos fins a l’any, aproximadament).
• L’estadi sensoriomotriu (1-2 anys). A través de les sensacions i el moviment, exploren i reconeixen l’entorn. El nadó aprèn que el món és estable, i la primera adquisició serà comprovar que les coses existeixen encara que no les vegi.
• L’estadi de les operacions preoperatives (2-7 anys). El llenguatge permet posar noms a les coses, i les coses passen perquè sí, no cal que sigui per un motiu argumentat o raonat.
• L’estadi de les operacions concretes (7-12 anys). Les coses s’expliquen a partir del que percebo o visc a través de l’experiència.
• L’estadi de les operacions formals (12-16 anys). Es comencen a fer connexions i la visió és més complexa.