Com educar la disciplina

“La disciplina té una mala fama injusta, fins i tot sembla que faci por parlar-ne”, diu Alba Castellví, educadora, sociòloga i mediadora. Assegura que aquesta mala fama és deguda al record d'un passat educatiu en què l'educació de la disciplina es feia de manera “disciplinària”, molt estricta i fins i tot agressiva. Considera que, malgrat la mala fama, és imprescindible ensenyar-ne, “perquè sense disciplina no es pot fer realitat cap projecte que requereixi esforç i persistència, ni la facultat de posposar la gratificació”. Acaba de publicar Els hàbits que els faran feliços, on no parla d'educar amb disciplina, sinó d'educar la disciplina. És a dir, d'ensenyar als que creixen la capacitat de fer les coses amb constància i rigor per sortir-se'n de manera més eficient. Per a Castellví, la disciplina és la capacitat de mantenir els propòsits malgrat que no tinguin recompenses immediates, de treballar ordenadament i amb rigor i de controlar els impulsos que ens aparten dels objectius. Al llibre proposa trenta maneres d’ensenyar la disciplina i afirma que es pot fer d'una manera alegre i positiva.

Què aporta la disciplina?

Sònia López, mestra, psicopedagoga i conferenciant, coincideix a dir que la disciplina és un hàbit. Quan una persona té disciplina és capaç d’aconseguir els compromisos adquirits amb si mateixa i els altres per assolir objectius. La disciplina també facilita l’autocontrol, permet ser perseverant i superar els errors, perquè s'entén que aquests errors són part imprescindible del camí. Per contra, quan no hi ha disciplina és més fàcil rendir-se. La disciplina no s’imposa, s’ensenya amb calma i paciència, permetent al fill que s’equivoqui sense sentir culpa, entenent que aquesta pedra en el camí forma part de l’aprenentatge i sabent que els adults de referència no el jutjaran i sí que l’ajudaran a trobar solucions i a prendre bones decisions. Recorda que la criança respectuosa va acompanyada de disciplina perquè es basa en l’establiment de normes, que són consensuades a mesura que es fan grans, i si no es compleixen hi ha conseqüències. López parla de disciplina positiva com una forma d’acompanyament basada en el respecte, l’amabilitat i la fermesa. El que s’ha d’aconseguir és que la disciplina sigui intrínseca, no extrínseca, no ha de venir a través de la imposició. Sinó, quan desaparegui qui la imposa no es comportaran de manera disciplinada.

En la mateixa línia, la psicòloga Maribel Martínez, directora del Centre Terapia Breu, diu que el que els fills realment necessiten és una guia i aquí és on entren els hàbits i les normes, mai des de la imposició i el mal rotllo: “No es pot confondre l’autoritat amb l’autoritarisme, sinó els pares i els mestres no pinten res perquè no poden ser un model i fer de guies”. Explica que quan es parla d’hàbits, d'aprenentatges, unes normes que tothom sap o la col·laboració a casa, la convivència és molt més fàcil i tot funciona de manera fluida.

D’una disciplina estricta a una de positiva

La Pilar (41), mare de tres fills de 13, 10 i 6 anys, és partidària de la disciplina. Recorda que a casa seva –eren set germans–, n’hi havia molta. La taula on menjaven era un octàgon, a cadascú li corresponia un espai físic i de temps tenien un minut i mig per explicar com els havia anat el dia: “Tot era molt estricte. M’hauria agradat parlar més encara que em semblava interessant el que explicaven els altres. El que era dur era saber que, en comparació amb altres famílies, a casa tot era més inflexible”. Tot i això, considera que la disciplina l’ha ajudat a incorporar la cultura de l’esforç i a ser coherent, per això transmet als fills la importància de saber quines són les seves obligacions i responsabilitats. Per a ella la disciplina està molt relacionada amb els límits, dona estabilitat i seguretat. Conscient que els fills no sempre perceben positivament que sigui disciplinada i els fomenti ser disciplinats, fa poc ha llegit Disciplina sin lágrimas i va reforçar el que fa amb els nens, posar-los límits –no saltar al sofà ni barallar-se, posar el rentaplats–, que entenguin que són un equip i col·laborar forma part de la dinàmica de grup, però quan no es fa és un trasbals per a tothom. “Quan la disciplina és present tenen els límits i les normes interioritzades, cada cop més, hi ha coses que estan automatitzades. Entenen que no són un caprici, que hi ha motius pels quals val la pena tenir disciplina. Són força receptius, crec que els dona seguretat que algú els posi límits”, explica. Hi ha normes que són comunes i unes altres diferents en funció de l’edat i la seva personalitat: el petit és més trapella, el mitjà molt ordenat i el gran més creatiu.

Martínez explica que els pares s’han d’adaptar a cada fill, entendre'n les necessitats. Als que són més reticents a les normes, els han d’intentar persuadir, oferir-los alternatives raonables fent que les criatures sentin que participen en la decisió –“pots preguntar si es vol dutxar ara o en 10 minuts, probablement dirà en 10 minuts, llavors es posa una alarma i quan soni, no hi ha discussió perquè és el que s’ha pactat”–, que entenguin que fer les coses d’una determinada manera és positiu: “És una de les grans dificultats que tenim com a pares, que respectin els límits. És difícil i alhora imprescindible”, afirma. A la Pilar, conviure amb la disciplina positiva també li dona seguretat, veu que pot anar confiant en els fills, que els dona responsabilitats i hi van responent. Això els permet que cada vegada puguin tenir més llibertat.

Implementem-la a casa

Sònia López recorda que la disciplina també s’educa amb l’exemple. Tot i això, aconseguir que els fills siguin autodisciplinats és lent perquè se’ls està demanant que es regulin, es controlin i siguin responsables de si mateixos: “El procés ha de ser progressiu, perquè és molt difícil. Cal enfocar-se en petits objectius diaris i utilitzar el reforç positiu per a l’acceptació de l’error, si intenta ser perseverant i se’l renya perquè no ho ha fet bé a la primera tampoc s’aconseguirà res”, proposa.

Per aconseguir que algú sigui disciplinat cal treballar des que és petit. Establir petits reptes diaris fomenta l’autonomia, la iniciativa personal i ajuda a gestionar els errors. “A partir dels 6 o 7 anys ja es poden establir límits de manera consensuada. Han de ser uns límits ben clars. Així és com les criatures entenen que cal un ordre perquè tot funcioni bé, unes normes que s’han de complir”, comenta.

Per a la Montse (47) i en Xavi (47) la disciplina és important. Intenten que els seus fills, en Bernat (13) i en Roi (10), entenguin que hi ha uns mínims que s’han de complir i que les normes contribueixen a generar hàbits. Tots dos fan bàsquet: “L’esport ajuda molt a fomentar la disciplina. Hi ha unes normes que s’han de respectar. Suposa també el respecte cap als companys i els jugadors de la resta d’equips, fomenta el treball en equip, la constància i la gestió de les emocions”, diu la mare. El pare afegeix que no sempre és fàcil, a casa a vegades costa encara que les normes es pactin i se’n parli amb calma: “És clar que n'hi ha unes que agraden més que unes altres”.

La importància dels hàbits

Els hàbits són útils a la vida. Alba Castellví recorda que algú que està habituat a fer una cosa, la pot fer de manera senzilla i sense esforç perquè ja l'ha feta moltes vegades. Això estalvia esforç i energia mental perquè s’automatitzen funcions i es deixa espai per pensar en altres coses i afrontar altres reptes, a més d’augmentar l'eficàcia del que fem i incrementar el benestar. Per adquirir hàbits cal constància, pràctica, repeticions i disciplina en algunes accions. La disciplina també és imprescindible per aprendre coses complexes, com ara tocar un instrument, i per fer qualsevol cosa que costi i que requereixi una acció sostinguda en el temps.