El joc més enllà dels 8 anys: és que ja no juga!

BanyolesFa 15 anys que ens dediquem al món del joc i la infància i som testimonis dels canvis i reptes que representa. Les famílies sovint afirmen despreocupades que el seu fill “ja no juga,” sense plantejar-se si són responsables de la causa de l’abandonament del joc. En la majoria de casos, els recursos que els ofereixen no són els que necessiten.

Avancem etapes

Des que neixen, els pares i l’entorn proper d’un infant tenen pressa per tot: perquè comenci a gatejar, perquè camini i llavors perquè corri. Aquestes presses els infants les perceben com una pressió que els obliga a créixer més acceleradament. Sembla que els adults hàgim perdut la consciència de la brevetat de la infància. Tant de temps per ser adults i tan poc per ser nen!

Habilitats a partir dels 8 anys

A aquesta edat ja han conquerit gairebé totes les etapes del joc i poden fer moltes coses; tenen la imaginació molt desenvolupada, una bona psicomotricitat i si han estat ben acompanyats tenen un bon autoconeixement de les seves capacitats i límits; saben i necessiten relacionar-se amb altres infants, i sàviament busquen ampliar el seu món sortint de casa sols per poder posar en pràctica les habilitats adquirides.

Què haurien d’estar fent?

Amb els materials i l'espai adequats, poden fer grans projectes de construcció i d'arquitectura, desplegar el moviment o gaudir de jocs amb normes. També pot ser que demostrin interès per tocar un instrument o especialitzar-se en coses concretes de manualitats, costura, fotografia... I paral·lelament, han de poder viure experiències de tota mena a l'exterior, sols i amb la seva colla d'amics, sense la supervisió permanent dels adults.

Què reté un infant amb totes aquestes capacitats?

Pensem que hi ha tres factors principals. En primer lloc, les pantalles, perquè tenen tanta força que poden apagar totalment el desig d'exploració. En segon lloc, la manca de temps per viure la infància, ocupada amb hores d'escola, deures i extraescolars. I en tercer lloc, la sobreprotecció dels pares, amb un excés de control en les seves vides, d'una banda per por que surtin sols al carrer i de l'altra pel desig de preparar-los intel·lectualment i esportivament per al futur. I nosaltres ens preguntem: què és més perillós? ¿Un infant amb un mòbil a les mans o un que juga amb la seva colla d'amics al carrer?

Conclusió

Tots coneixem els beneficis del joc, no ens quedem amb el “ja no juga”, mirem d’obrir els ulls per aprendre a observar en quin moment estan, per oferir resposta a les seves necessitats encara que no ens siguin convenients, perquè només nosaltres podem fer-ho, i a més és el seu dret.