RAQUEL FONT

Per què hi ha nens que rondinen?

Hi ha infants que són rondinaires de mena i que comencen a queixar-se des de ben petits. Però, per què rondinen? Per què no saben gaudir del moment i tot ho troben malament? ¿És una qüestió de temperament o de caràcter?

Hi ha infants que són rondinaires de mena i que comencen a queixar-se des de ben petits / GETTY Zoom

La Marina, des de ben petita, era poc sociable. Era d’aquelles persones que necessiten el seu temps per anar guanyant confiança amb les altres persones i arribar a sentir-s’hi a gust. Per molt que li fessin gràcies no reia fàcilment i tampoc era gaire carinyosa. No solia fer abraçades ni petons, ni volia anar als braços de persones que no fossin els seus pares. A poc a poc, en el seu entorn, encara que fos mig de broma, es va guanyar l’etiqueta d’esquerpa.

Quan es va anar fent gran la cosa va canviar una mica. Semblava més aviat una persona tímida i reservada de cara enfora, però a casa rondinava molt. Sempre trobava un motiu o altre per no estar satisfeta, per molt que vingués de fer una de les activitats que li agradaven més. Si havia passat la tarda amb una amiga, quan era l’hora de marxar s’enfadava i era incapaç d’estar contenta perquè s’ho havia passat molt bé. Li pesava més haver de marxar que haver compartit aquella estona amb la seva amiga. Li passava el mateix si li feien un regal o si li proposaven de fer qualsevol activitat que en principi entusiasmaria a qualsevol nen. Sempre li feia més aviat mandra tot i es queixava tant que els seus pares ja no sabien què fer perquè estigués contenta. La Marina ara ja té 11 anys i, a poc a poc, amb l’ajuda dels seus pares, ha après a disfrutar més de cada petit moment i a estar agraïda de les coses bones que li passen. No ha sigut un camí fàcil, però l’aprenentatge ha valgut la pena per a tots, reconeixen els seus pares.

Hi ha infants que són rondinaires de mena i comencen a queixar-se des de ben petits. Però, per què rondinen? M. Helena Tolosa és mestra i psicopedagoga, autora del llibre ' Els nostres conflictes de cada dia' (Ed. Serbal). Explica que cal diferenciar el temperament del caràcter. El temperament vindria a ser l’empremta biològica, aquella càrrega que portem quan naixem. “Els trets del temperament són visibles des de nadons, però això no vol dir que no es pugui modificar el comportament del nen”, assegura la psicòloga infantil del centre GRAT i professora de la UOC Amalia Gordóvil. “Els nens tenen una base biològica, però no naixem d’una manera i som sempre així, sinó que a partir de les experiències i dels models que ens donen a casa anirem modificant la nostra manera d’afrontar el dia a dia”.

EMPREMTA BIOLÒGICA

A partir del temperament, doncs, amb els anys anem forjant el caràcter. Segons Tolosa, hi ha estudis que mostren que hi ha nanos de temperament fàcil, de temperament difícil i d’adaptació lenta. Els nens de temperament fàcil tenen una expressió de les emocions ponderada, ni molt exagerada ni molt continguda; davant dels estímuls nous tenen curiositat i ganes d’explorar-los i s’adapten més fàcilment al canvi. A més, solen tenir uns cicles de menjar, de son i d’hàbits en general bastant regulars. Els d’adaptació lenta, en canvi, necessiten més temps i els costa més entusiasmar-se. I, finalment, la canalla de temperament difícil tenen tendència a manifestar les emocions negatives, i davant d’un estímul nou d’entrada responen amb un no. Els hàbits els costen més i són molt més reactius. Tolosa els identifica una mica amb el personatge del barrufet rondinaire, i creu que amb aquests nanos s’ha de tenir més mà esquerra.

Hi ha criatures de temperament fàcil, de temperament difícil i d’adaptació lenta

Hi ha un component important que ve de sèrie però, segons Tolosa, també hi hem de sumar el fet que, en general, “estem criant fills que pensen més en els drets que en els deures; hi ha molta falta d’agraïment”. A més, afegeix la pedagoga, hi ha un component a nivell educacional de baixa tolerància a la frustració: “Com que volem nens feliços, els evitem qualsevol cosa que suposi un esforç”, i insisteix que cal que vegin i entenguin que hi ha certes coses a la vida que s’han de fer perquè toquen. Hem creat una educació tan basada en el diàleg, en la motivació, en el premi i el càstig que, quan hi ha coses que s’han de fer tant sí com no, com dutxar-se, ajudar els pares a casa o anar a l’escola, llavors rondinen.

FORA ETIQUETES

Sovint pensem que un infant que rondina pretén cridar l’atenció i d’alguna manera l’estigmatitzem. Ara bé, Amalia Gordóvil deixa clar que “un nen no vol cridar l’atenció perquè sí, sinó que ho fa perquè està patint o perquè té unes necessitats que els adults no sabem veure”. I si no ens ho mirem d’aquesta manera, difícilment els podrem ajudar. Moltes vegades -reconeix la psicòloga- els adults els diem què és el que no han de fer però no els expliquem com fer-ho d’una altra manera, i ells segurament no en saben.

Cal que vegin i entenguin que hi ha certes coses a la vida que s’han de fer perquè toquen

M. Helena Tolosa també és del parer que pares i mares podem intervenir i posar límits, però en cap cas es tracta de “matxacar-lo”. Se l’ha d’ajudar a mirar les coses d’una altra manera, però no ens hi hem de recrear perquè, si insistim en aquest tret, el nano cada vegada se sentirà pitjor.

S’ha de procurar reforçar els aspectes positius d’aquests nanos que tenen tendència a veure el got mig buit

Així doncs, s’ha de procurar reforçar els aspectes positius d’aquests nanos que tenen tendència a veure el got mig buit perquè puguin anar prenent consciència dels moments més agradables. I posa un exemple: menjar crispetes un divendres al vespre mirant una pel·li potser no és una cosa que un nano recordaria, però si li fem veure i li transmetem com és d’agradable aquell moment, llavors el seu cervell ho grava. I un altre dia li podem recordar la sensació d’aquell dia i ell serà capaç de recuperar l’emoció positiva.

Les dues professionals creuen que el sentit de l’humor i el joc són eines molt més útils per gestionar aquestes situacions que no pas combatre-les: “És important treure ferro a les situacions i sobretot no deixar que se’ls estigmatitzi”, conclou Tolosa.