I si ens posam en la pell dels altres?

Fa temps que tenia ganes de compartir amb vosaltres una història que em ronda pel cap des de fa mesos. Aquest estiu vaig organitzar un dinar amb una família que fa molts anys que conec i que estim. Aquesta relació va començar quan ells, amb la seva la seva filla Maria (nom fictici), varen començar a treballar amb mi en sessions de psicomotricitat.

Na Maria és una nina que desprèn alegria, bon humor, afecte, li encanta com a qualsevol nina jugar i estar amb els seus amics, gaudeix amb les seves classes de dansa i té moltíssimes passions: menjar, l’atletisme, la música, viatjar...

Amb na Maria he descobert moltíssimes coses i també he après a ser més bona terapeuta. Ella, amb la seva vitalitat i energia, m’ha transmès molts valors. Na Maria té la sort de comptar amb una família excepcional, que li ha permès conèixer i viure experiències estupendes (viatges, excursions, festes, concerts...). La força que han tingut els seus pares es reflecteix en el seu somriure i en la seva mirada, en el que t’explica i en el que et canta... M’encanta quan es posa a cantar les cançons dels seus grups preferits i em demana que li posi una cançó o una altra (se les sap totes).

En aquell dinar, de manera espontània, va sorgir el tema de l’aniversari que estaven organitzant els seus pares per a ella i em vaig quedar perplexa quan el seu pare em va comentar que ja feia bastants anys que na Maria no era convidada als aniversaris dels seus companys de classe (na Maria des d’educació infantil acudeix al mateix col·legi de sempre, i ara ja fa el segon cicle de primària). Mentre escoltava el relat, no podia donar crèdit al que m’estaven explicant, i des d’aquell dia tenia clar que havia de parlar-vos de na Maria, de la seva família i que ells representen moltes Maries i moltes famílies, que segur que tenim molt a prop i que podem conèixer als nostres col·legis, al grup d’esplai, a les extraescolars en els grups de psico, d’atletisme, etc.

Una cosa estam fent molt i molt malament, quan aquestes situacions s’estan normalitzant. Com es pot arribar a aquestes situacions? Nins i nines que fa anys que comparteixen aula, que comparteixen mestres, que comparteixen excursions, projectes d’aprenentatge, que comparteixen també amb les famílies molts moments... bunyolades, festes culturals, que comparteixen cafès, dinars de final de curs..., que comparteixen històries de vida.

Un fracàs de tots

Realment, després de reflexionar-hi i de fer-hi moltes voltes, crec que és un gran fracàs de tots i totes. De l’escola per no transmetre la importància dels valors essencials, per no saber explicar als companys de na Maria els seus potencials i les dificultats que presenta i normalitzar les situacions de diversitat i potenciar la veritable inclusió. I també de les famílies, que a poc a poc han desconnectat del que pugui sentir o viure la família de na Maria, que no han sabut posar-se en la pell de l’altre, i que potser sense adonar-se’n han acabat per acceptar les coses dels altres com una cosa que no els afecta ni els correspon.

Els veritables vincles

Vivim temps convulsos, ens preocupam per notícies llunyanes i podem arribar a estar cecs al nostre entorn més proper. Ens omplim la boca de parlar d’inclusió, de projectes educatius innovadors i de diversitat i alhora ens costa crear veritables vincles entre els nostres alumnes i fills.

Per descomptat tinc clar que els vincles són d’allò més importants, els vincles que establim amb els nostres fills, amb els nostres alumnes, amb els nostres pacients, amb els nostres amics... El vincle produeix canvis realment màgics. Ens permeten empatitzar, posar-nos en la pell de l’altre, etc. Reflexionar quin tipus de món estem creant també comença pels “petits detalls diaris”, com per exemple un aniversari.

Aaaah! Oblidava dir-vos que na Maria no és diferent dels vostres fills o de les vostres filles perquè presenti diversitat funcional, perquè diferents ho som tots i totes, tots amb les nostres limitacions (i moltes) i amb els nostres potencials.

Na Maria té moltes capacitats que segur que alguns desconeixen, però que als que la coneixem ens enamoren... la seva gratitud, el seu afecte, la seva disponibilitat, la seva transparència, el seu bon humor, la seva dolçor, el seu carisma, la seva educació, el seu entusiasme, etc.

Aquest article el dedic a na Maria i a la seva família, i aprofit aquesta ocasió per donar-vos les gràcies per aquests anys que hem compartit, per la vostra confiança i pel vostre suport. Gràcies per donar-me l’oportunitat de créixer al costat de na Maria i de poder compartir tants moments especials.

Araceli Salas és educadora infantil i psicomotricista de Creix