Fortnite i l’addicció als videojocs

Fortnite és el joc de moda amb el qual molts nins i adolescents passen hores i hores davant la pantalla i pel qual molts pares comencen a preocupar-se per com han de gestionar el temps que hi dediquen els seus fills, ja que té un component altament addictiu. Recentment es va dur a terme a la Universitat de les Illes Balears una conferència sobre el Fortnite que va superar totes les expectatives. Amb més de 200 inscrits, l’aforament es va desbordar i va ser necessari posar una nova data per poder atendre tota la demanda de pares que n’havien quedat fora en la primera ocasió.

De què tracta Fortnite?

Segons informacions de Super Data, el mes de març del 2018 havia recaptat 223 milions de dòlars, per la qual cosa s’establí com tot un fenomen a escala mundial.

Té dos tipus de joc: una versió en solitari que es diu ‘Save the World’ i una altra de multijugador, que és ‘Battle Royale’ i principalment és el joc a què tothom està enganxat. Aquest darrer consisteix a reunir fins a 100 competidors en una illa amb l’objectiu de sobreviure. En un guió molt similar a la novel·la i pel·lícula 'Els jocs de la fam', el jugador s’ha d’espavilar per trobar armes i construir la seva pròpia fortalesa amb l’objectiu de liquidar tots els seus oponents i ser el guanyador final de la partida.

És un joc gratuït però té la possibilitat de fer compres per aconseguir armes i accessoris que puguin garantir un avantatge competitiu enfront dels altres.

El fet de ser un videojoc multiplataforma implica que s’hi pugui jugar a través de la consola, l’ordinador o el mòbil i fa més difícil el control de l’ús per part dels pares, ja que poden desconèixer aquest fet. En conseqüència, que els pares retirin o controlin l’ús de l’ordinador o la consola del fill a casa no garanteix que no hi pugui continuar jugant des d’un telèfon d’amagat.

Per què és tan addictiu?

El joc està magistralment pensat per crear addicció, ja que té una estructura i una mecànica que en el fons incita a tenir la mateixa sensació que un pot tenir quan juga a les màquines escurabutxaques.

Les partides són molt curtes, com a molt de 20 minuts, però poden acabar en menys d’un minut si el jugador és eliminat en el primer moment. Això pot fer caure en l’autoengany de pensar “en faré una més i prou”. A més, existeix un factor de sort i atzar bastant potent, ja que en jugadors principalment inexperts és molt fàcil ser vençut pels altres, cosa que genera en un mateix la sensació d’haver causat baixa de manera aleatòria i incontrolable. A mesura que van progressant en el joc i guanyant percepció de control, els jugadors se senten atrets per la creixent possibilitat de ser els vencedors i aquesta expectativa és la que actua com un dels reforçadors més atractius i potents que contribueixen a l’addicció.

D’altra banda, el fet de competir contra altres persones, amb qui es pot conversar, discutir o, fins i tot, insultar-se, i no estar jugant contra una màquina, afegeix un altre factor extra de competitivitat a l’olla per acabar cuinant un producte altament addictiu.

Fins fa uns anys no es considerava que hi hagués evidències suficients per establir l’addicció als videojocs com un trastorn mental i de conducta. Aquest fet canvià quan l’Organització Mundial de la Salut la va incloure oficialment en la Classificació Internacional de Malalties (ICD-11), que serà presentada el proper mes de maig de 2019.

Signes i símptomes d'addicció

• Passa molt de temps pensant en els jocs, fins i tot quan no juga, o planifica quan podrà jugar més tard?
• Se sent inquiet, irritable, malhumorat, enfadat, ansiós, avorrit o trist quan intenta deixar de jugar o quan no pot jugar?
• Sent la necessitat d’incrementar el temps que dedica a jugar a jocs més emocionants o creu que ha d’invertir en consoles o ordinadors més potents per tal d’obtenir el mateix nivell de gaudi que solia aconseguir?
• Ha pensat o afirma que hauria de jugar menys, però no pot reduir la quantitat de temps que passa jugant?
• Ha perdut interessos que tenia abans o ha reduït la seva implicació en altres activitats recreatives (aficions, quedar amb amics) a causa del joc?
• El nin o jove ha continuat jugant tot i que sabia que hi hauria conseqüències negatives, com ara no poder dormir prou, arribar tard a l’escola o a treballar, gastar massa diners, discutir amb els altres o arribar a descuidar algunes tasques o deures importants?
• Juga per escapar o oblidar-se de problemes personals, o per alleujar sentiments com la culpa, l’ansietat, la desesperança o la depressió?
• Ha disminuït considerablement el rendiment acadèmic a causa del joc? Si es responen afirmativament la majoria d’aquestes preguntes, és molt probable que ens trobem davant un cas de trastorn de conducta pel qual sigui molt recomanable consultar un especialista per tal de rebre ajuda professional.

Bernat Coll és psicòleg de Creix