El meu fill necessita tocar-me un pit per adormir-se. Què he de fer?

GironaArriba el moment d’anar a dormir i, tot i que fa mesos, o potser anys, que la criatura ha deixat de fer pit encara hi té una predilecció especial. S’hi acosta, necessita posar-hi la mà a sobre per sentir el seu contacte, notar els pits de la mare amb una abraçada... Alguna cosa se li desperta dins seu quan s’hi apropa. És un record viu de l’alletament que va fer. En ple dia, fins i tot, veient els pits de la mare, pot sortir-li espontàniament un gest d’admiració: "Mama, les tetes!" Aquesta adoració no és altra que amor a la mare. Tan simple i tan gran com això. Ho explica Imma Marcos, llevadora i presidenta de l’Associació de Llevadores del Part a Casa de Catalunya (ALPACC). Una necessitat habitual en la infància que, sovint, arriba a condicionar-lo a l'hora d’agafar el son. D'altra banda, la mare pot no voler que la toquin i voler recuperar el seu espai personal.

Què dona l'alletament matern?

“No només llet materna”, assegura Marcos. “L’alletament també és un aliment emocional i espiritual per a la criatura. Per això, li representa tant”, ressalta. Així doncs, és “molt normal” que quan ja no pren pit per alimentar-se, continuï tenint “aquesta dèria i aquest desig” d’apropar-s’hi. “Serà un temps. No pas per sempre”, afirma. Hem de tenir en compte que “abans de l’any i mig, la criatura es percep, de fet, com una extensió del cos de la mare”. Ja ho deia la psicoterapeuta i escriptora Laura Gutman, al seu llibre Puerperios: el puerperi és un període que dura entre dos i tres anys, en què el nostre camp emocional està compartit fusionat amb el camp emocional del nadó.

La causa pot ser un mal deslletament?

Un deslletament brusc pot comportar-li problemes com ara sentir-se “rebutjat” però no explicaria pas que tingués aquesta conducta de seguir enganxat als pits de la mare. En qualsevol cas, segons Marcos, el deslletament s’ha de fer sempre “a poc a poc” i “amb cura”. La pauta a seguir és intentar avançar-se defugint les situacions que el fill el demani, però, alhora, no negar-li quan el reclama. Aquesta experta concreta que serà “més difícil i complicat” si es porta a terme a l’edat dels dos anys perquè és l’època de les enrabiades, del no i de la reafirmació d’ells mateixos. “Poden sentir que els negues l’amor de mare. Això pot provocar-los més ansietat i que demanin encara més pit”, puntualitza.

Li permetem que ens toqui els pits?

Marcos creu que “cada nen és un món" però "la pell és important; als adults, també ens passa”, puntualitza. “El contacte humà és una necessitat, com ho és respirar o menjar. Sentir-te a prop d’una altra persona, notar-la propera... Quan som petits, n'hi ha molta necessitat. De grans, ens n'oblidem”, lamenta. Quan fas alletament, això queda cobert i quan no, els nens busquen aquest contacte. Si la mare no ho vol, sempre es pot fer un pacte. “Podem dir-li a l’infant que ens fa mal o que ens molesta. Que toqui més amunt, que hi tenim el cor”. A partir dels dos anys i mig, quan l’altre progenitor va tenint més presència en el seu univers se li pot dir a l’infant que triï: per exemple, un conte bonic que li expliqui la parella o bé el contacte amb la mare. “Sense forçar i anar fent a poc a poc aquest canvi”, explica Marcos, que fa gairebé 30 anys que és llevadora.

És bo utilitzar un objecte de transició?

Un objecte de transició per evitar que toqui o s’acosti al pit, com ara un collaret o un peluix que simuli una teta, pot ser una solució. Marcos, però, no n’és gaire partidària: “L’objecte pot acabar cobrint-li una mancança com és la necessitat d’estar amb la mare. El que demana i necessita, realment, és el contacte i no vol perdre’l. Fer teta i deixar-ho és passar de tot a res. Qualsevol nen petit necessita el contacte humà i ben a prop per adormir-se tranquil. No poder dormir si està sol no és un trastorn”, conclou.