El meu primer estiu com a monitora de colònies

BarcelonaAquesta setmana, mentre feia cua al súper, em vaig topar amb una nena que havia tingut quan vaig fer de monitora a l’esplai del barri. Els que hem estat monitors o caps tenim la mania de seguir anomenant-los així, els nens, igual que fa amb mi la meva àvia tot i que faci dècades que hem deixat enrere la infantesa. La recordava perfectament. A ella i a tots els companys del seu grup. Després dels “Que gran estàs” i “Com et va la vida” de rigor ens vam deixar endur per la nostàlgia. Ni ella ni jo havíem oblidat les que havien estat les nostres primeres colònies, en el meu cas de monitora, el juliol del 2008.

Vam sortir del Poblenou dins un autocar amb cinquanta criatures d’entre cinc i deu anys. Famílies senceres ens acomiadaven des de l’altra banda del vidre amb una barreja d’alegria i de basarda. No els culpo. Els responsables de fer sobreviure la seva nissaga enmig de la plana de Vic érem una desena de postadolescents sense saldo al mòbil.

Havíem tardat setmanes a preparar-ho tot. Els últims dies abans de marxar fèiem reunions diàries per preparar activitats, pensar menús, quadrar calendaris i omplir llistes eternes de material que incloïen disfresses de tota mena. Durant dues setmanes deixàvem enrere la universitat o les nostres feines per convertir-nos en experts guionistes i actors. En la meva carrera com a monitora –que va durar dels disset als vint-i-quatre– vaig ser l’Astèrix, l’Hermione, la Bruixa Avorrida i desenes de personatges més que necessitaven l’ajuda d’un grup d’infants per construir un món millor.

Polls i altres criatures fantàstiques

Dots interpretatius a banda, també ens transformàvem en psicòlegs titulats en mamitis, cuiners de batalla, infermers especialitzats en pelats als genolls i en trobadors i experts contadors de contes. I, per descomptat, érem els millors exterminadors de polls de la comarca. Una tarda de colònies, l’aire s’impregnava de l’olor àcida del vinagre i petits i grans berenàvem amb bosses de l’Esclat al cap a l’espera d’asseure’ns a la tassa del vàter per gaudir d’una sessió de tortura capil·lar. L’extermini de ftiràpters se sumava a altres tasques ingrates com la de sobreviure dins una piscina amb vint criatures al damunt o la de caminar sota la pluja havent de mentir amb uns “Ja queda poc” quan el mapa indicava tot el contrari. Per sort, la majoria de dies, tot feia olor de crema solar i de macarrons amb formatge.

Quan tocava marxar, dues setmanes més tard, carregàvem les motxilles dins l’autobús i en arribar a casa ens assèiem al sofà amb un cansament extrem i l’agenda plena de cangurs per fer butxaca durant les vacances. Havíem deixat de ser postadolescents de ciutat per convertir-nos en els germans grans d’una enorme família.

Una família on he conegut l’amistat i l’amor i altres parents llunyans que et trobes a la cua del súper i amb els quals comparteixes l’ingredient secret de la felicitat de la infantesa i joventut a casa nostra: l’esplai (o el cau).