Infància 28/04/2018

¿Estem responent prou bé a les necessitats dels infants?

Aquesta és la qüestió que engloba les reflexions plantejades en les terceres jornades Infància, Família i Institucions, organitzades per l’Espai Freud

Esther Escolán
4 min
Cal un abordatge interdisciplinari ¿Estem responent prou bé a les necessitats  dels infants?

Vivim instal·lats en la pressa. Som esclaus del rellotge, les obligacions i la pressió social, i això sovint ens treu temps per reflexionar, escoltar-nos més a nosaltres mateixos i als que ens envolten, veure-hi més enllà del que tenim al davant, separar el gra de la palla i connectar amb allò que realment és important. Un sentiment compartit per força progenitors, faci més o menys temps que visquin instal·lats en el seu rol de pare o mare, i que molts cops es qüestionen si se n’estan sortint en el paper que van assumir quan aquella personeta va arribar a les seves vides per posar-ho tot de cap per avall. “¿Estem responent prou bé a les seves necessitats?”, es pregunten sovint. Diverses entitats i organismes, cadascun en la mesura de les seves possibilitats, intenten donar-hi resposta.

Una d’aquestes entitats és l’Espai Freud, que, a partir de la seva preocupació per com s’atén actualment els nens, va celebrar al febrer les terceres jornades 'Infància, Família i Institucions', una trobada interdisciplinària que perseguia, segons els psicoanalistes Ana Molinaro i Román Pérez, “reflexionar sobre com s’està intervenint en la infància en els àmbits sanitari, educatiu i social”. Tots dos pertanyen a la comissió organitzadora de les jornades Intervencions en la Infància, d’Espai Freud, i coincideixen a dir que allò que caracteritza els nens del segle XXI és que “tenen més llibertat i que ocupen un lloc central en la vida dels seus pares”.

EL RISC DE SOBREPROTEGIR

Per a ells, els infants d’avui tendeixen “a exterioritzar sentiments i pensaments amb pocs filtres, a fer actuacions o actes en detriment de l’ús de la paraula, a un ús i abús de les tecnologies de la comunicació, a la poca presència d’adults amb els quals vincular-se, a una hiperestimulació, a una sexualització primerenca, a la falta de temps de lleure, a unes vinculacions familiars molt mediatitzades per les pantalles i els dispositius electrònics, i a un accés anticipat a continguts i experiències”. És un marc esquitxat al seu torn per la sobreprotecció que els pares exerceixen sobre els seus cadells, una actitud sovint irracional i fruit de la inseguretat que ens assetja quan analitzem el nostre rol de pares.

Ara bé, ¿com influeix aquesta sobreprotecció en les seves vides i en la seva autonomia i capacitat resolutiva? Tal com destaquen Molinaro i Pérez, “l’equivocació forma part dels processos d’aprenentatge i de les experiències i vivències de l’infant” i, a més, “li poden fer de referència i d’eina per a futures situacions”. I assenyalen: “La protecció i la cura dels infants és necessària, però la sobreprotecció és una necessitat d’alguns pares i respon a preocupacions força egoistes (pors, falta de confiança, control excessiu)”. La sobreprotecció, per tant, deixa l’infant en una situació de vulnerabilitat total, “com a subjecte passiu i depenent”, quan el que necessita és “una mirada constructiva sobre ell, una escolta sobre les seves demandes i percepció de les coses, i trobar recursos en el seu interior per saber-se desenvolupar quan els pares no hi són”. Una escolta activa que hem d’estendre també a les seves expectatives i que ens ha de fer fugir de les expectatives, sovint desorbitades, que de vegades els progenitors tenen depositades en els seus fills. El perill apareix, segons Molinaro i Pérez, quan “aquestes expectatives i esperances es converteixen en una exigència per al fill”, que es veu “obligat a viure per complaure les expectatives dels pares”.

ESTANDARDITZACIÓ VS. HUMANITZACIÓ

ESTANDARDITZACIÓ VS. HUMANITZACIÓ Últimament, la societat -i els sistemes sanitari i educatiu- ha tendit a l’estandardització dels infants, fet que deriva en pràctiques com ara etiquetar i apartar del grup aquells que són diferents, una pràctica amb un origen que els integrants d’Espai Freud situen “sobretot en el moment que els protocols substitueixen el saber personal per eximir responsabilitats i es vol fer creure que les etiquetes diagnòstiques són beneficioses, i els psicofàrmacs, vitamines per al cervell de l’infant”. Tots dos s’hi mostren especialment crítics: “Cada infant és únic i és cabdal que l’adult respecti i accepti les seves particularitats, a més d’establir un vincle que afavoreixi el coneixement i la comprensió”. Només en aquell moment, prossegueixen, “la diversitat passa a ser riquesa, reconeixement de la pluralitat de maneres de ser, i això ens humanitza”.

Aquesta humanització demana un model assistencial que s’allunyi de l’actual, que, per a Molinaro i Pérez, “és reduccionista respecte a la complexitat de la condició humana i tendenciós, a més de despersonalitzat en la mesura que obvia els aspectes subjectius, familiars i socials que ens defineixen”. Un model que no només ha de canviar en l’àmbit sanitari, sinó també educatiu i de serveis socials. La redefinició de models “hauria de ser constant, sobretot en la seva aplicació, i adequar-se a les realitats de la comunitat”.

Cal un abordatge interdisciplinari

Hi ha fenòmens que, tot i no viure’s en primera persona, preocupen els pares d’avui. Al capdavant de tots hi ha els riscos de les xarxes socials, el fracàs escolar, l’accés prematur al sexe o substàncies tòxiques, el bullying o l’estigmatització d’aquells que són diferents, entre d’altres. Aquests fenòmens, en paraules d’Ana Molinaro i Román Pérez, “parlen de l’època actual” i, matisen, “diuen més dels adults i de la dimensió social que dels infants”. Per donar resposta a aquestes inquietuds consideren que calen “abordatges interdisciplinaris des de l’àmbit institucional per prevenir-los, comprendre la particularitat del cas i fer intervencions que donin resposta a les demandes dels infants i les famílies”. Aquest plantejament, per a ells, posa en valor el fet que “és a través del vincle personal dels professionals i les famílies, escoltant i mirant el que expressen, que es poden arribar a saber més coses sobre el que passa”.

stats