Infància
Criatures  /  Infància 07/10/2022

Envair i compartir espais aliens

La psicomotricitat proporciona un lloc on els petits se senten segurs i de mica en mica aprenen estratègies per comprendre que els llocs també es poden compartir

Sandra Santana
3 min
Passejar pel carrer amb els animals que conviuen amb nosaltres obliga els nins a ubicar-se en els espais.

Sovint, a la vida diària, hi ha escenaris en els quals compartir espais forma part de les activitats quotidianes: anar a l’escola, anar a comprar amb els petits, passejar pel carrer amb els animals que conviuen amb nosaltres o anar a dinar a ca la padrina, els diumenges, obliga els nins a ubicar-se en els espais, diversos i plurals, amb respostes dels infants igual de diverses i, a vegades, sorprenents.

Compartir els llocs que habiten és una tasca molt complicada per als al·lots, ja que entenen, pels llocs que ocupen, una determinada pertinença. Així, idò, trobam en moltes ocasions reticències i negatives per anar als llocs on abans gaudien d’estar, a partir del moment en el qual senten que l’han de compartir.

La psicomotricitat proporciona un espai on els petits se senten segurs. De mica en mica els anirà aportant estratègies per comprendre que els llocs també es poden compartir i tot el que això els regalarà, des del punt de vista social i relacional, amb el temps i les experiències viscudes amb els companys de sessió.

Dins aquest terme es veuen, amb molta freqüència, algunes circumstàncies repetides en diferents perfils d’infants:

– Els nins que no es comuniquen verbalment (mutisme selectiu): aquests nins es neguen a parlar amb els companys de joc. Aquesta és l’alternativa que trien quan de manera obligada han d’estar a la sala jugant amb altres nins. S’expressen amb els gestos i el cos, malgrat que, molt sovint, no concreten la mirada ni fan recerca de l’altre. 

En aquest cas, la resolució és sempre més fàcil i curta en el temps del que sembla al principi, almanco dins la sala. Els estímuls i emocions dels companys solen ésser una eina de pes amb la qual no es resisteixen prou a compartir i viure el joc. Les vegades que no es reprodueix aquesta alternativa, s’hauria de valorar fer les sessions amb caràcter individualitzat, per veure d’on i per què arriba aquest bloqueig.

– Els nins que parlen cridant: aquests infants fan de la projecció de la veu una manera de tenir un control que engloba l’espai a compartir, els objectes que l’ocupen i els subjectes que estan amb ells a la sala. Vol dir que empren, de manera sistemàtica, el volum i to de la seva veu per fer enfora els altres. I, normalment, els funciona molt bé, mentre el referent no posa límits i estableix, envers aquest infant, una hipòtesi adequada de feina. La majoria de les vegades, requereixen sessions alternatives individualitzades, sense deixar de jugar amb el grup. Així, es poden donar alternatives de manera més particular, que després extrapolaran al joc en grup.

– Els nins que empren el cos per envair els espais de les propostes de joc dels companys: aquests nins poden presentar diverses vessants: una és la possibilitat que els manquin recursos en el llenguatge, tant a l’estructura a la seva comunicació verbal com a la quantitat de paraules que tenen a la seva disposició, per comunicarse. En aquest cas, l’opció és l’ajuda d’un especialista en logopèdia, així com continuar donant suport a la sala de psicomotricitat, com a recurs per deixar fluir i fomentar les necessitats i funcions comunicatives de l’infant.

En un cas diferent, es troben els nins que tendeixen a substituir el llenguatge verbal pel llenguatge corporal. Aquí el més oportú és declinar les sessions de psicomotricitat grupals i aconsellar la psicomotricitat individualitzada. Aquests nins mostren una alta necessitat corporal, amb tons i ritmes molt alts i poc controlats. No troben la manera de comunicar-se des d’una perspectiva adequada i sense necessitar fer manifestacions físiques amb les quals poden compartir el que no poden dir. Envair els espais i la molèstia a l’altre que comparteix amb ells són els seus recursos d’estar amb l’altre i compartir els llocs. Per aquests motius, en sessions individualitzades ofereixen reorganitzacions internes que es veuran reflectides en la comunicació amb els iguals i adults més tard.

Aquesta enumeració de maneres de compartir i envair espais és només una pinzellada de totes les que neixen des d’aquestes vessants. Són les tres que més es reprodueixen en els nins que mostren dificultats a l’hora d’estar i gaudir dels espais desitjats amb les altres persones, siguin o no de la seva edat.

Posem una mirada, des del respecte, en la manera com els petits que tenim a prop es comuniquen i comparteixen espais amb els altres; grans i petits, a qualsevol ambient en el qual es poden relacionar.

Encaminem a compartir amb plaer!

Sandra Santana és psicomotricista de Salut i moviment

stats