Elisenda Roca: "Vaig decidir que no interpretaria cap paper"

Elisenda Roca (Barcelona 1963) és periodista, directora teatral, presentadora de televisió i escriptora. És una de les autores més estimades de literatura infantil i ara té a les llibreries Mia Fantasia 7 i Minitwins 4.

L’Elisenda és del barri de Gràcia de Barcelona. “La cosa és molt endogàmica. L’àvia era de la Riera de Sant Miquel, el pare del carrer Joan Blanques, la mare de Breton de los Herreros, i fèiem teatre al Cercle, a la plaça Trilla. Però quan era petita ens vam traslladar a l’Eixample, molt a prop del passeig de Sant Joan i de la Sagrada Família, perquè érem tres fills, més l’avi i un gos d’atura i el pis havia quedat petit”.

Va estudiar a les Dominiques del carrer Mallorca. “Fins que a COU em vaig rebel·lar i vaig dir «No torno amb les monges». Però m’ho vaig passar molt bé, no tinc cap queixa. El meu trauma era quedar-me a dinar. Ma mare treballava, i algun dia ens feia dinar allà i no ho suportava. El menjar no m’agradava gens. Un dia, quan jo tenia 8 anys i ma germana 6, jo duia els diners del dinar. Ella es va quedar a dinar i jo em vaig escapar, però vaig gastar-me tots els diners en revistes de Charlie Brown, i em van enxampar”.

I què t’agradava, de l’escola? “S'hi feia teatre. Era religiós, però quan tenia 13 anys i em va tocar dirigir vaig tallar aquest tema i vaig muntar Los habitantes de la casa deshabitada, d'Enrique Jardiel Poncela. Va ser un èxit i es van acabar les funcions religioses. Teníem un escenari amb teló i ho fèiem tot les alumnes”.

El teatre ja venia de família. “Sí, pels pares. Ells es van conèixer fent teatre. Jo vaig néixer entre caixes. Recordo l’olor del maquillatge, la pols que se’t posava al nas... Ma mare és actriu. A mi m’agradava més la part del darrere, la direcció, però sortir a mi em feia moltíssima vergonya”. I com vas vèncer la timidesa? “A força d’enfrontar-m’hi fent coses. L’atzar em va dur a la ràdio i m'hi vaig sentir còmoda. La ràdio em va dur a la tele i vaig dir que sí perquè m’agrada provar coses noves. I vaig pensar «Fes de tu», perquè quan feia de mi mateixa m’ho passava bé, i llavors vaig decidir que no interpretaria cap paper sinó que faria de mi mateixa”.

Feies altres extraescolars? “A l’escola feia ballet clàssic. Vaig tenir estrabisme i em van operar de l’ull dret als 3 anys, i sempre ballava amb ulleres. Només me les treia per dormir. Als 15 anys, quan em van dir «Ja te les pots treure», vaig pensar: «No podré». Les ulleres formaven part de mi, era com anar despullada”.

Els tres germans, una pinya

L’Elisenda és la gran de tres germans. “Ens portem 22 mesos clavats. Ma mare era un rellotge en això”. I com era la vostra relació? “De molt petits, jo que era endreçada, tenia enrabiades perquè m’ho destrossaven tot, però des de l’adolescència ens vam constituir en una pinya i, passi el que passi, som indestructibles”.

El pare era enginyer. “Es dedicava a anar per tot Europa en cotxe, per mirar com instal·laven vàlvules de regulació, per centrals tèrmiques”. Com a família, viatjàveu? “Els estius anàvem a descobrir poblacions. On vam passar més temps va ser a Cantonigròs. Hi vaig fer una bona colla d’amics. Hi venien Els Joglars i hi feien vida; el Boadella no, però els actors, sí. Allà on anaven, els meus pares muntaven un festival de poesia, teatre, perquè si no s’avorrien. Ells no eren d’anar a la platja; ells eren d’anar a algun lloc, viure l’entorn i organitzar coses. Això m’ha convertit en una nòmada estiuenca”.

Què deies quan et preguntaven "Què vols ser de gran?" “Novel·lista i ballarina. Vaig començar a la ràdio als 17 anys, per casualitat, com a col·laboradora al programa Tutti fruti d’Ernest Riveras, a Radio Juventud de Barcelona. I després ja em van contractar i vaig canviar la carrera per periodisme. Abans volia fer història”.