'Don Federico' o 'En la calle 24': Per què no hi ha cançons de picar de mans en català?

BarcelonaEls que ara tenim fills petits de ben segur que quan anàvem a primària, a l’hora del pati, fèiem jocs de picar de mans. Ens posàvem en parella o en rotllana i cantàvem Milikituli, En la calle 24, Soy capitán, El horóscopo, Don Federico o El conejo de la suerte, entre d’altres. Ara molts d’aquests jocs de picar de mans continuen existint i n’apareix algun de nou, com Picachu, però la gran majoria són en castellà. Per què no es canten jocs de picar de mans en català? Aquesta és la pregunta que va sorgir a una escola pública de la Sagrera, a Barcelona, en veure que al pati es continuava jugant als mateixos jocs de picar de mans de sempre. Allà hi estudien les filles de Rikki Arjuna, membre del grup musical Xiula. La tutora d’una d’elles li ho va comentar i li va proposar de treballar-ho plegats amb el grup classe.

Als nens i nenes se’ls va demanar que escrivissin sobre l’escola i amb les seves aportacions Arjuna va fer una cançó pilot amb la música i ball del famós Milikituli. “Va ser una experiència molt xula! Com que era un tema que a mi m’interessava li vaig dir a la mestra que n’escriuria algun més, i vaig acabar fent La pirata Renata i Tinc una poció”, explica Arjuna. El músic i cantant va veure que en la part coreogràfica anava una mica just i va demanar a la seva amiga i col·laboradora Marta Tomasa que li donés un cop de mà. Ella va posar els passos a les primeres dues cançons, i van acabar fent Dance, un tercer joc de picar de mans molt ballable. Així Arjuna assenyala: “El nivell de dificultat va creixent amb les tres propostes. Com diu la Marta, ara els nens i nenes ballen superbé perquè hi ha moltes escoles de dansa moderna i, per tant, interessava que la “coreo” fos més complexa”.

Fa poques setmanes la coreografia i lletra de cada joc de picar de mans es va donar a conèixer als seguidors de Xiula a través del seu canal d’Instagram, i ara ja podem veure com hi ha infants que canten i juguen amb aquesta nova proposta al pati de l’escola i a les places. “Som conscients que en la música familiar no hi ha un gran suport dels mitjans i, per tant, anem molt pel boca-orella”, diu orgullós l’integrant de Xiula.

Així, a poc a poc, com qui no vol la cosa, ha anat sorgint un nou projecte que trenca amb les propostes més tradicionals, aborda noves temàtiques i personatges, i, a més, és en català. Ara la idea d’Arjuna i Tomasa és treballar-ho una mica millor, pensar tres o quatre propostes més, i fer un conte amb la lletra de les cançons il·lustrades i amb enllaços als àudios i vídeos a on s’expliqui la coreografia pas a pas.

Joc social i de ritme

Els jocs de picar de mans són propostes socials que van molt lligades a la cultura i tradicions del lloc d’origen. Existeixen a tot arreu, cada regió té les seves, i són interessants d’estudiar pels etnomusicòlegs, ja que els permet conèixer millor la comunitat.

Helena Blanch, musicòloga i professora a l’Escola Municipal de Música de Premià de Mar, fa, des de fa molts anys, l’activitat de música en família amb infants des dels 2 mesos fins als 4 anys amb els seus pares. En aquestes classes ha constatat que la música es viu, especialment en les primeres edats, des del cos. Com bé comenta ella, “el moviment és primordial per entendre i sentir la música". Els jocs de picar de mans comencen en "la franja d’edat de 7 a 9 anys, quan ja dominen la llengua i la coordinació del propi cos". I aquestes cançons de picar de mans "tenen una polirítmia molt complexa, la tonada i la velocitat fa que un s’hi enganxi de seguida”, afegeix.

Actualitzar les cançons

Si analitzem una mica les lletres de les cançons més clàssiques de picar de mans veiem que sovint tenen un contingut escabrós, un llenguatge bèl·lic, violent o masclista, i personatges masculins en el paper principal. La proposta de Xiula també busca trencar amb aquesta norma fent protagonista d’una de les seves cançons, per exemple, una pirata o tractant temes més actuals i de moda.

Sovint ens trobem en aquest debat entre mantenir la tradició i la cultura popular versus l’actualització de continguts. Helena Blanch subratlla: “És cert que ara passem més el filtre en les lletres de les cançons populars, sempre hi ha qui les refaria totes o directament és partidari que no es cantin perquè no són actuals, però jo penso que no ha de ser així, perquè són el nostre ADN i no l’hem de menysprear. És millor detectar aquell trosset que no ens encaixa, actualitzar-lo i adaptar-lo per poder seguir amb la tradició d’aquesta cançó, però no eliminar-la”.

Jaume Aiats, músic i professor d’etnomusicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, argumenta que en aquests jocs de picar de mans hi ha qüestions sociolingüístiques i també socials que cal tenir en compte. Aiats relata que a les hores de lleure els infants sempre han jugat a inventar-se jocs i melodies, i aquestes són adequades a les situacions i interessos que viuen. “Són cançons que toquen alguns dels problemes i imaginacions conflictius dels nens i nenes, temes transcendentals com la mort, la violència, etc. Els agrada cantar-les i socialitzar-se fent-ho, però, a la vegada, aprenen a posicionar-se davant d’aquests temes. Si t’hi fixes, quan les cançons no expressen el que és problemàtic per a la persona que les canta acaben no cantant-se”.

Per què no en català?

Si en els jocs de picar de mans la temàtica té una explicació, el fet que no es cantin en català també. "Venim d'una tradició antiga on ja es buscava una llengua màgica, alternativa, diferent i aquesta s'ha anat vinculant també a les llengües distants i no comprensibles que tenim a prop. En tot el món es juguen aquests jocs, i precisament s'ha estudiat que l'idioma amb el qual es juga no és precisament la llengua vehicular. A Catalunya la llengua més propera és el castellà, però també hi ha influència de l'italià, el francès o l'anglès. De fet, pronostico que aquestes cançons de picar de mans ben aviat seran totes en anglès" assenyala el músic i professor de la UAB.

En definitiva, com diu Aiats, “el més important aquí és que els infants continuïn tenint aquests jocs per integrar des de la distància certs temes vitals i perquè estan fent produccions musicals, culturals i fonètiques. Tot plegat en contribueix al creixement”, sosté.