Infància 19/09/2020

Com podem desenvolupar el potencial dels nostres fills?

Fem créixer i eduquem sense caure en l’error de posar etiquetes

Laura Pinyol
5 min
Com podem desenvolupar el potencial dels nostres fills? Pistes ràpides per deixar que forgin la seva personalitat i s’oblidin dels complexos:

Posar etiquetes pot començar com un acte innocent, de bona fe. Potser ho hem fet i tot, sense ser-ne conscients. “Ai, que és ploraner”. “Mira que és tossuda!” “És un marrano”. “És massa llaminer, aquest nen”. Pares, mares, la família, la tribu en versió extensa, tendeix a etiquetar els nens -sense mala intenció- mentre creixen. I aquestes atribucions implícites o descriptives acaben modulant la identitat, el coneixement sobre un mateix. ¿Sabrà un nen reaccionar a una situació sense nerviosisme si sempre li diuen que és tan nerviós? O com sabrà no mostrar-se impulsiu si sempre sent que el seu entorn diu que és impulsiu? O sabrà gestionar un moment de tristesa, si sempre li diuen que és alegre i rialler?

Les etiquetes no només limiten sinó que també fan difícil que canviïn d’actitud. I un cop posades, són molt més difícils de treure. Perquè, encara que no estigui fet amb mala intenció, sovint serveixen per subratllar el que fan malament, que és rebut com una limitació o com una incapacitat de canviar per culpa d’aquests suposats defectes. “Quan etiquetem un nen, les expectatives que tenim sobre la seva conducta influeixen en la que acabarà tenint, tant si és positiva com negativa”. Ho llegim en el llibre tot just acabat de publicar Niños sin etiquetas, escrit pels psicòlegs Alberto Soler i Concepción Roger (Ed. Paidós). Recorren algunes de les etiquetes més comunes per qualificar els infants, donen pistes de com poder evitar-les i les acompanyen de reflexions que poden ser de molta utilitat per a pares i mares que, tot sovint, cauen en aquests tòpics sense ni adonar-se’n.

Una de les constants del llibre és com acompanyar el creixement i la criança dels nens gaudint de cada etapa en un entorn on puguin desenvolupar-se plenament i rebre dels seus pares tot allò que necessitin per ser feliços. I, per aconseguir aquest propòsit, els autors insisteixen en una idea molt interessant: “Mentre que, d’una banda, volem que els nens petits siguin dòcils i obedients, també pretenem que es converteixin en adults independents i crítics, de qui ningú pugui abusar. En certa manera, creiem que aquest nen de qui s’espera obediència cega i acrítica, que no qüestioni el que li expliquem (que per això som els seus pares), un dia es desperti havent desenvolupat com per art de màgia una autoestima a prova de bombes, un gran esperit crític i una autonomia per relacionar-se amb el món adult”.

LA MILLOR VERSIÓ

Un altra publicació recent que planteja reflexions en una línia similar és La mejor versión de tu hijo, del professor i formador de pares Francisco Castaño Mena (Plataforma Editorial). En aquestes pàgines recomana com acompanyar els fills perquè cadascú pugui trobar el seu propi camí, ajudant-los a prendre decisions però sense tallar-los les ales. Partint de la premissa que l’educació no és una ciència exacta, exposa una sèrie de pautes perquè, especialment els adolescents, siguin la millor versió de si mateixos. Les claus són: bona comunicació, fixar els límits adequats, molta estima i uns valors acordats amb els principis de la família.

Castaño adverteix que un dels mals de la nostra societat d’avui és que mares i pares volen per damunt de tot “que els fills siguin feliços” i això porta, en determinades situacions, a “actuar amb poc sentit comú per aconseguir una falsa felicitat”. Una falsa felicitat que relaciona amb la sobreprotecció, una manera de fer que comporta que “els nens no madurin, no assumeixin responsabilitats, no aprenguin a resoldre els seus problemes i tinguin l’autoestima baixa”. I rebla: “Eduquem els fills en Walt Disney i la vida és The walking dead ”. Soler i Roger també parlen de la sobreprotecció com un detonant a llarg termini: “Quan els acostumem que nosaltres som els que fem les coses per ells, acaben desenvolupant un sentiment d’incompetència i dependència que afecta negativament la seva autoestima. Creuran que necessiten els altres per conduir la seva vida i, de fet, al final això acabarà convertit en una profecia autocomplerta”.

Com que en educació no hi ha receptes màgiques, una de les coincidències que ofereixen tant un llibre com l’altre és tan senzilla com difícil: dedicar-hi temps. Castaño és del parer que “hem d’aprendre a educar”, perquè un dels dèficits principals és que la família s’oblida que cal “invertir temps per formar-se per a la responsabilitat més gran que es té a la vida, que és educar un fill”. Una bona manera de fer-ho és amb llibres, cursos o tallers, però “mans a l’obra” i sense dilacions.

És una reflexió que també fan Soler i Roger quan escriuen que falla “el bé més preuat per criar: el temps”. “Pares i fills tenim de tot, però no posseïm temps, i en el poc que tenim estem esgotats; ells, després de maratonianes jornades de classes, extraescolars, repàs o deures; i nosaltres, després de la feina, la casa, cuidar-los i, moltes vegades, sense ajuda de l’entorn. El nens necessiten temps lliure, però no els en donem”, afegeixen.

PACIÈNCIA, ESFORÇ I CONSTÀNCIA

Posar etiquetes no deixa de ser caure en la trampa dels prejudicis, tant si ho fem quan els fills són petits, com si ho fem quan es troben en plena adolescència. Conceptualitzem situacions complexes amb un judici ràpid que denota falta d’atenció, apriorisme i falta d’empatia. Soler i Roger, en un capítol del llibre, ho expliquen molt bé: “Els nens que es comporten com nens reben l’etiqueta de dolents i els que es comporten com petits adults en miniatura o es fan notar menys, ens semblen bons ; en definitiva, diem «mal nen» als nens que demanen més de nosaltres i «bon nen» als que són més fàcils de manejar. Al final, un és bon nen si no dona gaire la tabarra. Però, si hi pensem una mica, ¿té cap sentit dir que els nens són bons nens o mals nens per aquests motius?”

La resposta és que no. Però etiquetar és tan fàcil com simplificar. En un temps a cop de clic, Castaño també suggereix que no s’ha d’oblidar que per educar cal perseverar en la “paciència, l’esforç i la confiança”.

Pistes ràpides per deixar que forgin la seva personalitat i s’oblidin dels complexos:

  • Subratlla la bona conducta i felicita’l per les seves responsabilitats
  • Reconeix el seu èxit perquè reforci la motivació i sàpiga que compta amb la vostra confiança
  • L’opinió dels pares és determinant. Intenta reforçar la lloança davant dels altres
  • Dona un bon exemple
  • Quan actuï responent a una etiqueta (fer-se el queixós o fer una marranada) expressa les teves expectatives sobre el canvi de comportament que esperaves
  • Evita maximalismes que limiten l’horitzó. Sempre són com tenalles!
  • Posa’t al seu lloc i recorda si hi havia una etiqueta quan eres petit que et feia posar malalt
stats