Criatures 06/08/2021

Caca, caca, caca. Seduïts per l’escatologia

Per què la canalla troba tan divertit parlar de caques i pets?

5 min
Parlar de caques i pets acostuma a desfermar el riure en la canalla.

El Nadal del 1981 s’estrenava el film Las aventuras de Enrique y Ana, en què el trio infantil fictici Los Punkitos interpretava la cançó Caca-culo-pedo-pis, de la qual es va fer una versió censurada per al mercat llatinoamericà: Caca-cucu-pepe-pipi. Poques coses són tan brutes i prohibides –tan tabú– com els excrements i tot el que els envolta (parts del cos, paraulotes), i poques atreuen tant la canalla... i els adults: la cultura catalana és plena de tradicions escatològiques. Per què?

"Sigmund Freud va denominar fase anal una de les etapes de la maduració de la sexualitat humana", apunta Diana Marre, professora i directora del grup d’investigació i centre de serveis AFIN [Adopcions, Famílies, Infàncies] de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i especialitzada en gènere, sexualitat, família, salut i mort. I precisa: "Encara que en cultures com la nostra hi ha una tendència a creure que les persones són asexuades durant la infància i que la sexualitat només es manifesta a partir de la pubertat, Freud proposava que començava en el naixement i madurava al llarg de la vida fins a arribar a una sexualitat genital madura en l’adultesa a través de diverses fases; cadascuna, caracteritzada per diferents zones del cos que proporcionen una gratificació plaent a la persona".

La que ens interessa és la segona fase (en total n’hi ha cinc): "La fase anal, de dos a quatre anys", explica Marre, en la proposta de Freud s’organitza al voltant de l’anus, la zona del cos de més satisfacció i gratificació vinculada a les accions d’expulsió i retenció de la defecació. Per al nen d’aquesta edat, eliminar orina o excrements és una cosa natural, normal i plaent; els excrements són seus i, per tant, li n’agrada el color, l’olor, el tacte i l’aspecte. I, com que és l’etapa en què, usualment, se li comença a demanar que controli els esfínters, la sola possibilitat converteix el producte d’aquest control –és a dir, els excrements– en un regal per als qui n’esperen això". L’antropòloga afegeix que el pare de la psicoanàlisi "assenyala que la forma en què es transita aquesta etapa pot reconèixer-se en certes característiques i conductes de la persona en l’adultesa".

Si retrocedim fins als nostres orígens, ¿el tema que tractaven Los Punkitos és tabú perquè és brut, perquè pot generar infeccions, perquè (també) està relacionat amb els òrgans reproductors i el sexe, etc.? "No és brut", rebat Diana Marre. "Es considera culturalment brut –matisa–. Els conceptes de brut, net, bonic, lleig, agradable, fastigós, cuit, cru són conceptes culturalment construïts que no signifiquen el mateix en totes les cultures. Les fases que va distingir Freud són, segons ell, les fases de la maduració de la sexualitat de la persona a través del descobriment i reconeixement del plaer i les diferents zones del cos que el produeixen. Potser és per això que en la nostra cultura la femta –i l'escatologia– es relaciona amb els òrgans genitals –reproductors– i el sexe".

Als catalans ens va l'escatologia

I a totes les cultures, la cosa escatològica fa embogir tant els menuts? Ens ho explica Marre: "No necessàriament. Depèn de com es construeixi simbòlicament en cada cultura aquesta etapa de la maduració de la persona. Evidentment, en totes les cultures les persones passen del (des)control dels esfínters a controlar-los, però cada cultura hi assigna els seus valors –o cap–, o construeix ritus diversos de pas per aquestes etapes". A més, hi ha un altre factor: "Això depèn no només de la cultura, sinó també de cada context familiar i de com cada família considera la femta. Si és considerada prohibida, una cosa de la qual no es parla en públic o en veu baixa; o que és bruta o fastigosa; o que no és un tema de conversa; o que es rebutja, és possible que justament tot això constitueixi l’atractiu per a molts nens: l’atractiu de les coses ocultes, prohibides, silents". Magnetisme.

Núria Casanovas Puigví és psicòloga especialista en infància i família, experta en tècniques de joc terapèutic i de relaxació i també en la interpretació dels dibuixos dels infants. Fa de formadora-supervisora de professionals de la infància i presideix el Consell Social del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). "Els temes escatològics –explica– interessen als menors perquè són inherents al descobriment del funcionament del propi cos i de la naturalesa. Aquestes paraules [caca, cul, pet, pipí], a més, inicialment poden ser usades pels nens com a joc vocal: moltes són paraules monosil·làbiques o curtes; per tant, la seva pronunciació i repetició pot ser plaent. Si hi afegim, a més, el seu gran poder transgressor, el fet que l’infant sent que atreu l’atenció dels altres de forma imminent, pot incrementar la sensació de plaer".

Sobre la famosa fase anal, Casanovas afirma: "L’infant té pulsions vinculades a descobrir els esfínters i al seu valor simbòlic. És el moment en què, emocionalment, el nen necessita explorar amb el seu comportament tota aquesta àrea, i descobrir-la també verbalment, tot i que no disposa de la maduresa necessària per comprendre que certes conductes són inadequades, o en el cas que sí, el seu plaer d’exploració sobrepassa la comprensió del que està acceptat o no per la societat".

Aclareix, però, que el patró no se cenyeix, per força, a l’etapa que va dels dos als quatre anys: "Tot i que aquesta descoberta sol aparèixer coincidint amb la fase anal, en el transcurs de la vida aquesta tendència pot tornar-se a expressar en múltiples etapes: quan hi ha un problema en el desenvolupament de l’infant que pot comportar una fixació en aquesta fase; en etapes en què es desperta la sexualitat en l’infant o en el preadolescent; en l’adolescència, quan es pot sentir incrementada la tendència a adquirir conductes transgressores", o, finalment, "en situacions regressives associades a un malestar emocional, en les quals l’infant utilitza els mots escatològics per tornar a sentir aquesta capacitat dels petits de cridar l’atenció dels adults protectors".

Què troben tan divertit de tot allò que té a veure amb la caca?

Entra en escena la transgressió: "Tot el que es percep com a prohibit o tabú pot atraure. Totes les conductes que permeten als humans de sentir que se sobrepassen els límits establerts per la societat –insisteix la psicòloga– poden desencadenar un sentiment de poder, ens poden permetre sentir que ens afirmem en la nostra personalitat, i això pot compensar, en alguns casos, una autoestima baixa".

A casa o amb tercers, les actituds exhibicionistes com ensenyar el cul o els genitals o bé mostrar els excrements solen tenir un objectiu simple: posar-nos a prova: "Cada cas és específic; cal veure en quins casos extrems podríem explicar-ho per una patologia, però en la majoria de situacions els infants o adolescents fan ús d’aquests comportaments inconscientment per posar a prova les persones del seu entorn: ‘Si faig això, m’estimaran igual?’; ‘Visc amb uns pares prou estables perquè sàpiguen posar-me límits?’; ‘Si expresso el meu malestar, sabran reaccionar per ajudar-me?’"

L’actitud dels pares hauria de ser, per a Diana Marre, la que cadascú "pugui assumir sense sentir que es vulnera a si mateix i que, per tant, pugui sostenir de manera coherent". Núria Casanovas indica que "ignorar certs comportaments, expressions i actituds porta sovint a l'extinció: com que no hi ha recompensa a un comportament quan té la finalitat de cridar l’atenció, no interessa mantenir-lo. Però aquesta tècnica s’ha d’alternar, per descomptat, amb límits clars i coherents". Límits, sempre.

Cinc consells pràctics

La psicòloga Núria Casanovas recomana:

  • Intentar posar-nos al lloc de l’infant és enriquidor.
  • Evitar prestar gaire atenció quan els infants o adolescents realitzen conductes no desitjades seria favorable per no instaurar-les com a crida d’atenció.
  • Evitarem parlar de càstigs, amenaces o conseqüències en el futur llunyà. El cervell de l’infant no té prou maduresa per poder projectar-se al futur i comprendre l’envergadura de les conseqüències dels seus actes a llarg termini.
  • Per posar límits, és molt favorable la recompensa positiva per a conductes agradables. Saber dir no a l’infant és eficaç quan també l’ajudem a percebre quina altra conducta plaent podria ser l’alternativa.
  • Hem de valorar els esforços dels menors que els porten a la millora encara que de vegades no assoleixin un comportament ideal de seguida.

stats