El consultori
Infància 10/06/2023

Com actuar davant d'una rebequeria?

Aquests desbordaments es donen perquè les estructures cerebrals que s'encarreguen de gestionar les emocions encara són immadures

3 min
Una nena en plena rebequeria

BarcelonaEls desbordaments emocionals –més coneguts com a rebequeries– són moments difícils de gestionar per a tots els pares i les mares. Sovint els viuen amb angoixa i amb frustració perquè no saben com actuar i molt sovint es posen tots els esforços en una prioritat equivocada: que l'infant calli, deixi de "muntar un xou" i la gent deixi de mirar-nos a nosaltres i l'escena.

Quan un infant plora i es desborda emocionalment, el més important –i difícil– és intentar mantenir la calma, llegir bé la situació i entendre què està necessitant. A vegades, la joguina que no li vols comprar o allò que no li deixes fer és només un símptoma d'alguna cosa més profunda i actuen com a catalitzador d'una reacció explosiva provocada per una necessitat autèntica que l'infant no sent atesa. Altres vegades, però, simplement és això: l'expressió de la frustració i la impotència que senten perquè les coses no són com ells voldrien.

Per què es produeixen?

En qualsevol dels dos casos, els desbordaments emocionals es donen perquè les estructures cerebrals que s'encarreguen de gestionar les emocions encara no estan madures i, per tant, els infants no són capaços de gestionar-les. No tenen intenció de "muntar un numeret" o de fer passar vergonya als progenitors. És que no en saben més. No coneixen una altra manera de fer saber a l'adult que la situació els supera i el còctel d'emocions i sentiments que viuen és massa complicat de gestionar.

Quin ha de ser el paper de l'adult?

La feina de l'adult no és només mantenir el control de la situació en tot moment, sinó també de tenir cura d'aquell moment. Hem de poder acompanyar, sostenir i abraçar allò que està sentint el nostre fill o filla. És important estimar (sí, estimar) aquest desbordament. Estimar-lo vol dir comprendre'l, vol dir entendre que forma part del desenvolupament normal d'un infant, vol dir que no volem que passi de pressa. Vol dir que sentim amor incondicional pel nostre fill o filla. Fins i tot en plena rebequeria.

A més, moltes vegades no cal fer res especial més enllà de ser allà i acompanyar el nostre fill o filla. Sovint sentim la necessitat d'actuar, de fer alguna cosa perquè aquesta situació deixi de passar –aixecar l'infant de terra per la força, elevar el to de veu– perquè ens costa a nosaltres sostenir aquella emoció i tot allò que en nosaltres es desperta. Perquè a nosaltres ens van ensenyar a tapar les emocions en lloc de viure-les, acceptar-les i transitar-les.

Tot plegat desperta en nosaltres frustració i ràbia i, al final, empitjorem la situació perquè, a més de la rebequeria, s'hi afegeixen altres emocions com la por (quan cridem, parlem malament), el desemparament (no se sent comprès), la culpa o la tristesa.

No sempre ens és possible, esclar, perquè a vegades realment sentim que no tenim temps o nosaltres mateixes no tenim la calma i la pau emocional interna necessària per acompanyar l'infant en una situació com aquesta. Però sí que és important fer la reflexió i intentar tenir sempre present que darrere de les rebequeries hi ha més coses que allò que es veu a simple vista. És quan som capaces de veure què desperta en nosaltres aquella situació i quan intentem acompanyar sense interpretar o jutjar que podem canviar la nostra mirada i la manera com acompanyem.

No tenir pressa

Per acompanyar profundament una rabieta, no podem voler que passi ràpid, ja que si el que volem és que passi de pressa és que no volem que aquella emoció surti cap a fora, no volem posar la mirada en quina necessitat hi ha darrere d'aquesta rabieta. Només volem que l'infant pari, que no ens faci passar vergonya o que calli perquè ja no podem més... Darrere d'un comportament disruptiu com pot ser una rebequeria sempre hi ha una necessitat autèntica que no s'està veient satisfeta. Posar la mirada sobre aquesta necessitat ens dona l'oportunitat d'entendre el nostre fill o filla i connectar-hi de la manera més autèntica. La nostra actitud adulta serà important per tal que l'infant pugui passar per aquest desbordament de la millor manera possible.

Cal consolar-los o millor deixar-los el seu espai?

Quan els infants es desborden emocionalment se'ls pot contenir i abraçar sempre que ho acceptin i els vingui de gust; o, si no volen contacte, donar-los l'espai que necessiten. A la vegada que et mostres accessible i present, pots expressar que entens com se senten (empatia), pots explicar-los el perquè de la decisió que has pres i donar-los una alternativa. I, sobretot, estigues preparada per abraçar-los i consolar-los quan la intensitat hagi baixat i necessitin el teu consol, els teus braços i els teus petons. Els infants tenen tant dret a sentir les emocions com a expressar-les i a tenir adults al costat que els sostinguin sense jutjar-los. Aquest és el millor camí perquè es comprenguin i aprenguin a gestionar allò que senten.

Educadora especialitzada en l'etapa de 0 a 6 anys
stats