Helena Alvarado

Vols fer el favor d'estar quiet?

La hiperactivitat es basa en una manca d’autoregulació i inhibició de la conducta

Vols fer el favor d'estar quiet? / ISAAC BUJ Zoom

En Joan té set anyets i, des que té consciència, recorda que a casa i a l’escola li demanen que estigui quiet, escolti i que no molesti els germans o els companys. Sempre ha tingut la convicció que ell no funciona bé, que alguna cosa li passa, tothom li ho fa veure contínuament, el renyen molt per com és. En Joan no ho fa perquè vol, ell no es pot controlar, encara que tothom pensa que sí que ho podria fer. En Joan se sent incomprès i tot plegat li genera ansietat, cosa que augmenta el seu descontrol. No troba ajuda ni acceptació a casa ni a l’escola. Amb els amics, de vegades, té problemes precisament per aquesta manca de control. Si a casa, a l’escola i amb els amics no està bé, on se subjecta?, d’on pot treure l’estabilitat emocional necessària per adaptar-se, per sentir-se acompanyat i recórrer el camí de la vida?

Estigues quiet!

L’entorn d’en Joan no entén que, precisament, el nivell alt de moviment és un acte espontani i no intencional i, per tant, és necessari per a la seva regulació (emocional i de conducta). Quan es prescriu quedar quiet, l’única cosa que es genera en l’infant és un alt grau de malestar i un increment de la necessitat de produir la conducta no voluntària. Quantes vegades ens han dit que riuríem (acte espontani) amb un acudit que ens contarien i, llavors, no ens ha fet gens de gràcia? O ens han dit que anàssim a veure aquella pel·lícula tan bona, que no ens ha agradat només pel fet de tenir expectatives clares que ens havia d’agradar? O quantes vegades un “estigues tranquil” ens ha produït justament posar-nos més nerviosos?

Seguint, doncs, la lògica paradoxal, qualsevol abordatge de la hiperactivitat des de l’escola o des de casa que es basi principalment a dir a l’infant que estigui quiet provocarà, en conseqüència, l’efecte contrari, és a dir, que es mogui encara més. L’adult ho interpretarà com una provocació i entrarà en una espiral que determinarà un vincle basat en la confrontació.

Hem de deixar de dotar d’intencionalitat allò que té un origen neurobiològic

Problema de conducta i/o hiperactivitat?

La diferència entre una dificultat de comportament i la hiperactivitat es basa en la voluntarietat i l’espontaneïtat abans esmentada. Un nin que desafia fa una conducta amb intenció de provocar un conflicte. En l’infant hiperactiu, la seva acció és espontània, basada en una manca d’autoregulació i inhibició de la conducta, i té un origen neurobiològic.

Però, com a adult, és possible diferenciar-ho? Sovint no, principalment perquè un mateix acte (per exemple, molestar un company) pot tenir una causalitat o l’altra. A més, es poden donar les dues situacions a la vegada, és a dir, que un nin amb hiperactivitat (acte espontani) també pot tenir dificultats de conducta (acte voluntari).

En aquestes situacions, l’adult sol perdre el poder, perquè sovint és l’infant qui acaba controlant la situació a través de la negativitat o de la rebuda d’atenció. Intents de solució com càstigs variats poden ser efectius en un moment inicial, però no solucionen res, perquè no provoquen la millora del comportament.

L’empoderament de l’adult

És important tornar a vincular-se amb l’infant, i això implica ‘reestructurar positivament’ la seva conducta eliminant tota intencionalitat negativa dels seus actes i cercant una causalitat positiva de la seva acció. A posteriori, li permetrem el símptoma en condicions determinades. Això ens permet posar l’infant en un doble vincle: si és opositor i continua fent el que fa, tornam a empoderar-nos, ja que nosaltres ho permetem; els infants amb problemes de conducta, amb aquesta prescripció, intentaran boicotejar-nos un altre pic i deixaran de fer la conducta desestructurant. Per altra banda, si és hiperactiu i li permetem la conducta, ja no tindrà la necessitat de fer-ho i li reduirem l’ansietat significativament. A partir d’ara, facin el que facin, per una causalitat o per l’altra, la millora de comportament està assegurada i, consegüentment, desapareixerà el conflicte.

És important tornar a vincular-se amb l’infant, i això implica ‘reestructurar positivament’ la seva conducta

Racons de moviment o d’empipament

La ‘prescripció del símptoma’, tant a l’aula com a casa, s’establirà en unes condicions determinades. Per regular la sobreactivitat, establirem racons de moviment dins l’aula: una zona delimitada, per exemple, per una cinta adhesiva en terra, on podran anar si tenen necessitat de moure’s; i racons d’empipament (fora de l’aula, en un espai acordat amb l’infant) amb material que permeti la descàrrega emocional (per exemple, coixins per pegar, fulls per esqueixar, material reciclable per rompre). A casa, els racons d’empipament s’establiran escollint amb el nostre fill un espai on pugui descarregar el seu malestar. En els dos ambients, l’únic límit no permès és l’agressió als altres, tant verbal com física, que ha de tenir conseqüències significatives que han de saber prèviament. Una vegada tornen del racó de regulació (de conducta o emoció), l’adult continua “com si”no hagués passat res.

Conseqüències del canvi

L’eliminació del contingut negatiu de la conducta passa del “no vols” a “necessites fer-ho per estar bé i això ens ajuda a tots”, de manera que s’elimina el conflicte i l’escalada simètrica entre infant i adult que duia a l’explosió emocional. Paral·lelament, l’adult torna a tenir el control de la situació, fet que li dona un rol d’autoritat positiva dins el grup de classe o a casa. Els companys, en el cas de l’aula, també deixen de veure la conducta del nin en qüestió com a alterada i passen a percebre-la com una característica personal que necessita i que regularà progressivament. Tot això desemboca en una millora de la comunicació i la relació, en què l’adult passa a ser un referent per a l’infant, que s’hi sent segur i acceptat.

Helena Alvarado és psicòloga i directora de Creix