Jugar, una necessitat de primer ordre

“El meu fill només vol jugar… Juga i juga i no pensa ni a menjar“, es queixa un pare amb aire preocupat.

I és que quan pensam en el joc sovint tendim a pensar que és quelcom que els infants fan tan sols per diversió o caprici. Però la realitat és que ens trobam davant una conducta que esdevé, des de l'inici de la vida, una necessitat i que està íntimament relacionada amb la salut física, mental i emocional dels infants i amb la seva competència social.

El joc com a activitat lliure i espontània és una inesgotable font de plaer i satifacció que respon al desig d’experimentar i a la curiosotat inherent a l'infant. No podem equiparar el joc a la mera manipulació de la jugueta, sinó que ens referim a l'experiència viscuda, que és clarament diferent de qualsevol altra i que es troba en un pla intermedi entre el món intern de l'infant i la seva realitat externa. En paraules de Francesco Tonucci, pedagog i pensador de l’educació, el joc permet a l'infant retallar un trosset de realitat i manipular-la al seu antull.

El joc és una conducta universal i, com s'ha dit, compleix una sèrie de funcions imprescindibles per al correcte desenvolupament de l'ésser humà. Entre aquestes funcions podem destacar:

• Proporciona alegria, plaer i vitalitat alhora que estimula la imaginació i la fantasia.
• Permet la manipulació de l'entorn i la transformació creadora perquè atorga a objectes reals un ús simbòlic. Flexibilitza el pensament i fomenta la creativitat.
• Facilita el desenvolupament físic i mental des dels primers mesos de vida.
• És vehicle per a l’expressió de sentiments i afrontament de pors i conflictes. L’experiència de 'com si' permet recrear situacions per superar-les. Així augmenta l'autoconfiança a través d'experiències d’èxit.
• Fomenta l'autonomia i el desenvolupament del 'si mateix', ja que és una activitat que implica el subjecte en la seva totalitat i el manté profundament concentrat. Al mateix temps, el joc compartit genera i manté vincles.

El joc és també una eina pedagògica i terapèutica, i vehicle idoni per a l'aprenentatge. Permet l'aprenentatge vivencial, a través de l'experiència. A més, col·labora a generar el to emocional òptim per aprendre què comporta el plaer, la curiositat, l'excitació i el sentiment de competència personal. Aquest clima, alhora, afavoreix el vincle positiu amb mestres i els iguals.

Els terapeutes infantils fa dècades que feim ús del joc com a eina tant diagnòstica com de tractament, pel fet que serveix com a expressió del món intern de l'infant, cosa que li permet representar els seus conflictes, pors i la naturalesa dels seus vincles relacionals. Així mateix, permet en certa manera actuar sobre aquesta realitat per transformar-la.

El joc com a tal ha de ser lliure i espontani

És important diferenciar entre el joc lliure, al qual ens referim, i els jocs reglats o dirigits. Sovint, a l'hora de triar una jugueta o proposar jocs, tendim a prioritzar els didàctics o educatius. Si bé aquests darrers tenen interès i utilitat, no han de substituir el joc lliure. En aquest tipus de joc, les juguetes haurien de tenir, en realitat, un paper secundari. Són mers objectes que permeten fer-ne un ús simbòlic. Per això, la bona jugueta és aquella que tanca com menys millor les possibilitats d'aquest ús simbòlic a través de la imaginació. Fixau-vos en les múltiples possibilitats d'una cistella, un garrot o una capsa de cartró. Un estructura amb rodes pot ser un dia un bòlid de corregudeds, camió de bombers, cotxe de policia...

Convé brindar sempre als infants temps lliure perquè juguin per jugar. Per a això, avui en dia és necessari crear tant els espais com els moments per fer-ho. Tant a les escoles com fora d'elles, convé que els infants puguin trobar moments per al joc lliure compartit amb altres infants de la mateixa edat o diferent. Les jornades lectives sobrecarregades de continguts, sumades a una agenda d'activitats extraescolars, de vegades deixen els infants amb escassíssim temps per, simplement, jugar lliures.

El paper de l'adult en el joc

Els infants ens demanen molt sovint "Papi, juga; mami, juga...", i està molt bé que ho facem, sobretot si realment ho desitjam i gaudim de fer-ho. Però també és important reconèixer i respectar aquest espai molt seu, aquests moments de deixar-se endur, de viure i gaudir a través del joc. L'adult ha de mantenir-s'hi a una distància, sense desatendre l’infant, però que permeti deixar fer, observar sense interrompre. Que la mirada de l'adult no trenqui aquesta màgia de l'abstracció d'estar gairebé en una altra realitat, mig aquí i mig allà. I facilitar que puguin compartir aquest espai màgic amb altres infants, que són els que també són capaços de posar tota la seva vida en el joc.

Recomanació

El web documental 'IMAGINELEPAHNTS', una experiència sobre el joc i la infància” (imaginelephants.com). Recull materials, entrevistes i aportacions de grans professionals de l’educació i la criança com F. Tonucci, Carlos González i Jordi Mateu, entre d’altres

Maria Lluïsa Balaguer és psicòloga i psicopedagoga de Creix