Des de sempre el món de l’educació i la infància han estat dues de les meves passions. Suposo que és el principal motiu que em va empènyer a formar-me com a psicòloga infanto-juvenil. La meva dedicació es divideix entre treballar amb nens i adolescents amb diferents problemàtiques personals, familiars i socials, i dedicar-me al món de la psicologia dins l’àmbit de l’educació: durant vuit anys com a psicòloga escolar i psicoterapeuta i fa un temps també com docent a la Universitat de Barcelona.
La confluència de les diferents àrees d’actuació facilita que em qüestioni quins factors promouen una bona atenció a l’infant i fan possible el seu benestar emocional i psíquic. Soc plenament conscient que no és una pregunta fàcil ni de simple resposta, més aviat al contrari: es requereix una mirada global, analítica i sistèmica de l’infant i de l’educació, de les famílies i del sistema polític i social.
Em preocupen les xifres que mostren la persistència del fracàs escolar o un increment dels problemes de salut mental en infants i joves. Per què passa? Per intentar donar algunes respostes, comencem pel principi: el vincle. Segons el psicòleg John Bowl-by, el vincle és el llaç afectiu que es forma entre el nadó i la mare o el pare o persona referent, i a través del qual es produeixen sensacions de seguretat, consol i plaer. L’infant, per poder créixer, madurar i desenvolupar-se satisfactòriament necessita estar i sentir-se acompanyat afectivament. Això vol dir tenir una mirada pròxima i còmplice al llarg dels seus progressos i dificultats; implica l’existència d’una persona que l’ajudi a posar paraules a allò que sent i li passa i que l’estimuli a mediar en els conflictes. Alhora, necessita algú que li ofereixi oportunitats d’aprenentatge estimulant-lo amb preguntes, que potenciï la seva tolerància a la frustració i la capacitat d’esforç i d’espera; que el faci jugar i pensar conjuntament, que li fomenti l’empatia, la resiliència, l’autoestima, la confiança... Però, com tot procés, es necessita temps. De fet, un dels principals neguits i dificultats que mostren les famílies és justament que no poden dedicar prou temps als fills.
Ens trobem que, paradoxalment, mentre perpetuem unes actituds que fomenten la dependència dels fills respecte a l’adult, d’altra banda esperem que aprendran a ser autònoms, responsables i madurs quasi de manera automàtica (com si es tractés d’una aplicació de mòbil). La realitat és que tenim unes famílies molt ocupades a nivell laboral, absorbides, i que presenten marcats símptomes d’estrès i preocupacions significatives. Lluny de culpabilitzar, m’agradaria valorar aquelles famílies que, tot i així, s’esforcen per crear i cuidar el vincle afectiu amb els seus fills i filles.
EL PAPER DELS MESTRES
Més enllà del vincle familiar també cal tenir present l’existència del vincle afectiu dins del món educatiu. Els nens s’estan una mitjana de 6 hores diàries amb els seus mestres. El tipus de relació (vincle) que es desenvolupi entre ells influirà en les inquietuds, curiositats i aprenentatges que els alumnes mostrin posteriorment.
Actualment a les aules podem trobar 27 criatures de 3 anys amb una mestra; es fa difícil pensar com podran acompanyar i atendre les necessitats afectives, socials, personals i fisiològiques dels alumnes. La feina que realitza un mestre és de vital importància i, per tant, necessita més suport i mitjans per garantir que sigui de màxima qualitat. És primordial que aquell referent educatiu connecti amb l’alumne, conegui els seus neguits, interessos, situacions personals i familiars. Quan existeix el vincle afectiu, aquest encaix i sincronia entre alumne i mestre, és més probable que la motivació de tots dos sigui més satisfactòria, i això repercuteix positivament en el rendiment i l’actitud de l’alumne. És a través de la motivació que els coneixements prenen sentit i esdevenen aprenentatge significatiu. Com dèiem, som davant d’una situació global.
Noemí Mauri és psicòloga
