Atenció conjunta

L’atenció conjunta és l’habilitat de comunicar-se dues persones sobre un objecte o un esdeveniment. Aquesta habilitat comença a desenvolupar-se entre els 6 i els 12 mesos d’edat i a poc a poc va augmentant pel que fa a complexitat. Diversos estudis expliquen que per al desenvolupament de l’atenció conjunta dels infants s’han de complir uns requisits:

• Seguir la mirada dels adults cap a l’objecte al qual es refereixen.
• Compartir un estat emocional amb l’altra persona (somriure social).
• Ser capaç de canviar el punt d’atenció dels adults cap a l’objecte en qüestió.
• Atendre la persona.

En el primer mes de vida, l’infant ja és capaç de fixar la mirada en la de la mare o el pare i si es mouen els pot seguir amb la mirada. Cap als tres mesos, l’infant reclama l’atenció si no el miren. Als sis mesos comença a seguir la direcció de la mirada d’altres persones. Als vuit mesos comença a utilitzar gestos per dirigir l’atenció de l’altre cap a allò que li crida l’atenció a ell. Un infant de vuit mesos mirarà un objecte amb expressió seriosa si hi està concentrat i també l’adult. Cap als 12 mesos, ho farà mirant amb un somriure social, compartint interès i emoció.

L’atenció conjunta comença quan els infants són capaços de combinar dues maneres de relacionar-se amb l’entorn: la interacció social i l’acció sobre els objectes, que primer ocorren de manera separada. Una vegada aconseguida aquesta habilitat de centrar-se en tots dos a la vegada, l’infant serà capaç de comunicar-se amb l’adult sobre un objecte. No es tracta només d’alternar la mirada, sinó de comunicar els nostres pensaments o emocions sobre l’objecte. I és que a través de la mirada i l’estat d’ànim es poden compartir molts dels significats de comunicació: expressar interessos, intenció, plaer, rebuig, desig, etc.

L’atenció conjunta no consisteix només que dues persones mirin el mateix objecte o es mirin l’una a l’altra durant una conversa. Es tracta que una mostri a l’altra un objecte d’interès i aquesta respongui mirant l’objecte i qui l'hi ha mostrat. Així es manifesta l’habilitat de seguir la mirada de l’altre i identificar la seva intenció de cercar una referència comuna.

El desenvolupament de l’atenció conjunta està relacionat amb el desenvolupament del llenguatge oral, ja que mitjançant l’atenció conjunta podem delimitar l’objecte i la paraula que aprenem.Es considera que aquesta habilitat constitueix la base del desenvolupament social, cognitiu i del llenguatge de la mateixa manera que és una condició necessària per establir relacions comunicatives.

Que un infant mostri dificultats per seguir el focus d’atenció dels adults o per compartir interessos és un dels primers signes d’alerta per detectar un possible trastorn de l’espectre autista (TEA). Aquestes dificultats ja poden començar a observar-se entre els 8 i els 18 mesos.

En cas de detectar dificultats per a l’atenció conjunta en un infant durant el primer any del seu desenvolupament, és necessari acudir als serveis d’atenció primerenca per tal que un equip professional valori la dificultat detectada i en faci un diagnòstic i el nin comenci un procés d’ estimulació primerenca tan aviat com sigui detectada l’anomalia.

Com podem millorar-la?

• Tocar un objecte que assenyalem. Començar amb objectes propers abans d’assenyalar aquells que estan més enfora per cridar l’atenció: “Mira! Una pilota!” I tocam la pilota amb el dit.
• El joc de la caixa dels tresors és una bona manera de treballar l’atenció conjunta. La idea és ficar dins una caixa o una bossa objectes o juguetes que agradin a l’infant i treure’ls d’un en un, per torns, per cridar l’atenció del nin cap a l’objecte i cercar la mirada compartida.
• Utilitzar un llenguatge apropiat, clar i concís sobre l’objecte que volem emprar.
• Mostrar emocions molt clares o fins i tot exagerades per aconseguir l’atenció de l’infant.
• Amagar juguetes i jugar a cercar-les. Quan les trobi, reaccionar de manera exagerada mirant l’infant, assenyalant i mirant la jugueta que ha trobat: “Sí! Has trobat el cotxe!”.
• Ensenyar a l’infant a assenyalar allò que veim que li interessa.
• Mirar un llibre amb imatges. Assenyalar-ne una per cridar l’atenció de l’infant i esperar que ens miri per dir-ne el nom.
• Fer torres amb peces de Lego. Oferir-li les peces d’una en una, no totes a la vegada. Fer que miri la peça, l’assenyali i ens miri per fer-nos saber que vol aquesta peça.

Inés Compte és pedagoga de Creix