T. GILBERT

La importància d'anar a l'una. Ordres contradictòries

Tradicionalment s'ha pensat que a les parelles sempre hi havia d'haver un repartiment de papers: el policia bo i el policia dolent. Així la criatura sabia a qui s'havia d'adreçar per aconseguir segons què i amb qui era més difícil negociar. Ara, en canvi, els psicòlegs opinen que els pares han de compartir i consensuar les opinions per no confondre els fills amb punts de vista diferents

La importància d'anar a l'una Ordres contradictòries / FOTO: GETTY IMAGES Zoom

La pel·lícula dels fets pot ser la següent: el fill vol menjar llaminadures i pregunta si pot fer-ho. Llavors, un dels pares diu que sí i l'altre mastega un no ben clar. ¿A qui farà cas la criatura? "Si no hi ha una bona relació d'efectivitat i sinceritat i d'equilibri criatures-pares, el fill triarà l'opció que el beneficia, és a dir menjar-ne", diu Ramon Casals, professor i autor dels llibres 100 preguntes que ens fem els pares (Ed. Proa) i de Prevenir el fracàs escolar des de casa (Graó Ed.) En canvi, si el fill té clar que forma part d'un nucli familiar, que se'l té en compte, que aporta el seu gra de sorra perquè tot rutlli, que quan s'han de prendre decisions se li pregunta la seva opinió, "la contradicció l'aclarirà, i no en traurà profit". És a dir, el fill intentarà aclarir la contradicció.

La psicòloga Sílvia Pujol (www.silviapujolpsicologa.com) pensa que les contradiccions no haurien d'aparèixer si hi ha un bon treball de parella. "Abans de ser pares, s'ha de ser una bona parella, que vol dir acceptar-se i respectar-se l'un a l'altre", reflexiona. Si aquest treball no està fet, les contradiccions surten, perquè els pares són personalitats diferents que tenen opinions diverses. A la pràctica, segons la psicòloga Sílvia Pujol, voldria dir que si la criatura demana llaminadures i un de la parella ha respost dient , doncs l'altre ha de respectar la decisió, malgrat que opini el contrari. "En canvi, si l'altre respon de manera compulsiva dient el contrari, vol dir que no hi ha ni confiança ni empatia". I això farà que primer no estiguin d'acord en el tema de llaminadures, més endavant hi hagin contradiccions per l'hora que els adolescents poden tornar al vespre, quan tinguin els fills grans s'adonaran que falta comunicació entre pares i fills. "Són uns patrons que es repeteixen fil per randa si la parella no fa un treball previ".

Buscar el consens

Per la seva banda, Ariadna Pérez-Domingo, investigadora a la Universitat Autònoma de Barcelona i psicòloga del Centre de Salut Mental Infantojuvenil de Sants-Montjuïc (CSMIJ), opina que les contradiccions formen part de la vida mateixa, perquè cada persona té les seves opinions i les seves idees de com s'han de fer les coses. "També són inevitables que es donin en la parella, però això no vol dir que no hagin de fer un esforç perquè no traspassin als fills". Així doncs, pensar que no ens contradirem és un fracàs, perquè passarà, però sí que és possible no fer arribar la confusió als fills. Com? Amb el diàleg. "Els pares no han de parlar només quan hi ha situacions límits, quan s'han de buscar consensos en situacions desesperades, sinó que han de tenir espais de diàleg constant de les qüestions quotidianes".

Altres eines, a més del diàleg, és controlar la impulsivitat per no dir la nostra de manera immediata. La idea tan típica que la criatura pregunti i que un de la parella respongui "Pregunta-l'hi a la mare" o bé "Pregunta-l'hi al pare" no és vàlida, perquè la parella ha de transmetre als fills que les decisions es prenen conjuntament, i no que l'un o l'altre ho decideix. Tampoc no és vàlid que un de la parella agafi el rol de policia bo i l'altre el de dolent. "Si es fa així, les criatures ho capten ràpidament, i sabran que hi haurà temes que aconseguiran més fàcilment si ho pregunten a l'un o a l'altre", continua explicant la psicòloga Ariadna Pérez-Domingo.

Tornem a l'exemple pràctic. La criatura pregunta si pot menjar llaminadures. Els pares, abans de respondre, poden dir: "Un moment, que ho parlem". I després ho decideixen conjuntament. "Els fills veuran que funcionen com un equip, que no hi ha un joc de tenis, ple de confusió, en què ha d'anar a una banda o a l'altra per aconseguir segons què", raona. A més, també està bé fer-los esperar, perquè estan acostumats a aconseguir-ho tot de manera immediata. Per molt que s'enfadin, perquè sempre volen la immediatesa, no està malament dir-los: "Ho hem de parlar entre els pares; ara t'ho diem", assegura la psicòloga. Ni que sigui menjar llaminadures!

Ser coherents

Miguel Martínez López, autor del llibre Cómo abordar los pequeños y grandes conflictos cotidianos (Ed. Graó), aposta perquè els pares tinguin sempre una coherència educativa. "Davant de la criatura sempre s'hauria de procurar que no caiguessin en contradiccions, i que un dels dos cedeixi el criteri que consideri correcte, però, després, sense la criatura davant, han de parlar de tots els temes per posar-se d'acord". Si no es fa d'aquesta manera, si no es persegueix la coherència entre la parella, la criatura captarà ben aviat a qui pot adreçar-se per aconseguir el que vol.

Finalment, Joan Gómez, doctor en ciències de l'educació, sosté l'opinió que les contradiccions educatives de la parella es mostren perquè un dels dos vol reafirmar qui té l'espai de poder a casa. "És aquella idea d'imposar l'aquí mano jo, més que pensar què li va bé i què no a la criatura". Amb la societat patriarcal antiga, qui manava era el pare, que era qui signava fins i tot les notes de l'escola. La mare tenia assumit que no podia prendre decisions ella sola. Sortosament, tot plegat ha canviat, però "ara hi ha una lluita pel poder, perquè no estan ben definits els rols que ha de tenir cadascú", reflexiona.

Curiosament, el mateix que pot passar a les parelles amb les decisions educatives, també passa a les feines. "¿Quantes vegades no ens hem trobat dos caps que volen imposar criteris diferents per demostrar qui és el que té més poder?" Potser aquells criteris que argumenten ni tan sols pensen que són els millors per a l'empresa, però la tossuderia és més per demostrar-se l'un a l'altre qui té més poder. Doncs el que passa a les feines també és un reflex del que passa en algunes llars, amb el greuge, en aquest cas, que hi ha les criatures pel mig. "A partir dels quatre anys és quan es donen més aquestes situacions en què un dels dos de la parella vol o necessita reafirmar qui té l'autoritat davant dels fills". La solució, que n'hi ha, és compartir-ho tot i consensuar-ho, perquè fins i tot decisions com les llaminadures poden ser crucials de cara al desenvolupament de l'infant.