02/01/2016

2016 imperfeccions

3 min
2016 imperfeccions

Aquest hauria de ser el típic article del segon dia de l’any farcit de bons propòsits familiars. Però no el faré perquè sé perfectament que no els podré complir. A veure, m’encantaria ser aquella senyora que a partir d’avui és incapaç d’emetre un crit a determinat nivell de decibels quan algú es nega en rodó a parar taula per setena vegada. I seria fantàstic que sempre controlés els nervis davant l’escenari apocalíptic de desordre de la (en teoria) sala d’estudi (repeteixo, en teoria), cada vegada que (en teoria) han acabat d’estudiar (en teoria). Però em conec i és necessari que admeti que no ho aconseguiré. A més, què voleu que us digui, trobo que exercir de progenitora imperfecta aporta avantatges als meus MEC.

Trauma zero

Per començar, els MEC ho tindran facilíssim a l’hora de fer-ho millor que jo. No és un detall menor. Si jo fos una progenitora impecable, els MEC suarien la cansalada per ser uns progenitors a la meva altura. Perquè ho hauria fet tan però que tan bé que els pobres MEC acabarien al despatx d’un psicòleg gemegant perquè a ells les galetes de Nadal els surten amb gust de serradures, no com aquella delícia gurmet que preparava la seva bona i meravellosa mare, i el mateix amb les manualitats, amb la paciència infinita, amb el somriure disponible 24 hores, que jo tindria... En canvi, amb un model de mare mediterrània i imperfecta el trauma de no superació està totalment fora de perill.

Un altre avantatge és exposar-los des del minut zero a la realitat de la vida. Quan es creix en un entorn idíl·lic, on tothom parla fluixet i suau, es pot patir un xoc posttraumàtic de conseqüències irreparables la primera vegada que s’agafa el servei de Rodalies de Renfe. O quan algú es cola amb total impunitat davant dels teus nassos a la cua de la peixateria. O quan fas una visita al gestor i t’explica en què consisteix la tortura kafkiana de fer-se autònom. A casa, gràcies a la convivència diària amb una progenitora imperfecta (i autonta, vull dir autònoma), els MEC creixen preparats per afrontar una vida caòtica, a voltes injusta, a voltes no tant, en què la natura humana es mostra tal qual, sense que el Photoshop camufli els cabells blancs i les cel·lulitis espirituals.

Entrenament laboral

I després hi ha l’entrenament laboral. El seu futur cap, absurd i cagadubtes, mai ho serà tant com la seva progenitora imperfecta. I quan el seu company de feina els expliqui que ha esborrat sense voler tota la feina de la setmana, allò no els agafarà per sorpresa, perquè recordaran la vegada que la seva progenitora va llençar al Punt Verd la seva joguina preferida (llardosa, poc recomanable i violenta)... per error. Sí, s’hauran acostumat al que representa tenir al costat algú que comet errors majúsculs tot sovint i sense esperar a arribar a l’edat adulta, els MEC hauran descobert que en realitat el concepte error majúscul és molt relatiu.

Per no parlar de l’exposició a un exemple perpetu de fracàs i supervivència malgrat el fracàs, a algú que de tant en tant aconsegueix que un fracàs coli com a alguna cosa que no ho és tant, i que quan l’encerta es passa tres mesos en un estat de desconcert. Característiques, totes, de gran vàlua per a qualsevol aspirant a treballar en un entorn laboral jeràrquic de més de dues persones. Conclusió, penso passar un 2016 deliciosament imperfecte i espero que vosaltres també.

e

stats