La feminització de les aules

Nacho Ledesma, que és mestre de primària a l’escola Roser Capdevila de Sant Joan Despí, només tenia companyes quan va estudiar per ser tècnic d’educació infantil. “Després, a magisteri, com que feia música d’especialitat, estava més equilibrat, però a la majoria d’especialitzacions sempre hi ha moltes més noies”. Ell ha decidit ser mestre per minimitzar els efectes que els seus mestres van tenir sobre ell. “Tenia un mal record de l’escola. Vaig estudiar a Madrid i els aires de renovació que hi havia als anys vuitanta a Catalunya allà no hi havien arribat i tot era més tradicional, amb professors grans amb tics franquistes. Sóc mestre per reacció, per demostrar que es pot educar de manera diferent, o si més no intentar-ho”.

El Nacho considera que és una professió eminentment femenina perquè “es té una concepció molt paternal de l’educació infantil, és una qüestió antropològica que fa que hi hagi professions considerades d’homes i altres de dones, les fàcils les fan les dones, i les difícils, els homes. Hi ha qui diu que el més pròxim a ser mare és ser mestra i quan veus la realitat deu ser que hi ha alguna cosa certa en això”, reflexiona. El poc prestigi de la professió, a parer seu, tampoc hi ajuda: “Els estudis de magisteri no estan prou valorats, a les escoles bressol encara se les anomena guarderies. Com més petit és el nen menys valor es dóna a l’educació, els pares només estan preocupats per la formació i la part educativa queda en un segon pla”.

La feminització de l’educació a infantil i a primària costarà temps de canviar segons ell: “Som víctimes del franquisme i encara no han passat un o dos segles perquè això es modifiqui”. No creu que les dones optin per aquesta professió per compatibilitzar la vida familiar: “Dubto que siguin mestres per poder ser mares perquè per horaris tampoc pots recollir els nanos si no van a la mateixa escola que tu”. També discrepa que els homes estiguin més buscats per exercir de mestre al cicle inicial: “És més complicat perquè al principi els pares no confien en tu, sobretot a infantil. Algunes famílies m’han reconegut que pensaven que no ho faria bé i és dur que t’ho diguin perquè has de demostrar que n’ets capaç”.

Tombar prejudicis

Aquesta és una opinió que comparteix Jordi Balsach, mestre de l’Escola Jacint Verdaguer de Cornellà de Llobregat: “Les famílies tenen més reserves quan veuen que ets un home”. Ell va decidir ser mestre perquè li agradaven els nens i l’esport i la seva mare el va animar a fer magisteri d’educació física. A magisteri ell era un dels deu nois d’un total de seixanta alumnes que cursaven la carrera: “Després vaig fer la carrera d’educació física perquè només havia de fer un any més i allà sí que hi havia molts més nois”. Reconeix que el seu entorn no va comprendre la decisió que va adoptar: “Els meus amics es van sorprendre i van sortir tots els tòpics, que havia decidit fer magisteri per les vacances, per la vida que porten els mestres”.

Plantilles equilibrades

El Jordi, que és l’únic home del centre, rebat que sigui una professió femenina: “M’encanta la meva feina, veure com evolucionen els nens. Tot és qüestió de les ganes que hi posis. Els homes som minoria i potser per això estem ben tractats pels equips directius”. Apunta l’instint maternal com un dels possibles factors que empenyen les noies a estudiar aquesta carrera. Que els nois no hi mostrin interès obeeix, segons el seu punt de vista, al fet que “t’ha d’agradar passar-te tot el dia amb nens i molts no hi estan preparats perquè cal tenir paciència, tot i que les dones no en tenen més necessàriament, depèn del caràcter de cadascú”.

El psicopedagog i mestre Daniel Gabarró aposta per equilibrar les plantilles amb més presència masculina a les escoles: “Els valors escolars són només femenins i, mentre no hi hagi equips equilibrats amb un nombre semblant d’homes i dones als claustres, el missatge que els nois reben és que el món acadèmic no és el seu i que si vols conquerir la teva autèntica masculinitat t’has de diferenciar d’aquest món femení”.

Gabarró, autor del llibre Fracàs escolar? La solució inesperada del gènere i la coeduació, remarca que la conseqüència d’aquesta realitat és que “des de fa anys, el volum d’adolescents nois que inicien la universitat no deixa de baixar perquè han entès que el món del coneixement no és el seu món i ens cal capgirar-ho”. En la seva defensa de la igualtat de gènere, Gabarró defensa que tant homes com dones entrin en aquells àmbits on estan menys representats. Que sigui una professió femenina respon, diu, al fet que “la dona ha sortit de casa, però segueix fent les tasques més vinculades a la cura de les persones”.

Una nova masculinitat

Els països del nord d’Europa, referents en l’àmbit educatiu, tenen molt present aquesta variable a l’hora de configurar les seves plantilles, però malgrat tot encara hi predominen les dones. Gabarró exposa que “Catalunya és un dels països més avançats en aquest tema, però encara queda molt camí per fer”. Només cal comprovar el nombre de nois matriculats en els graus d’educació infantil i primària.

Segons dades de la secretaria d’Universitats i Recerca del 2012-2013, els homes que van fer magisteri van ser 1.845 (un 15,37% del total). A la UAB la xifra encara és menor i aquest curs només un 2,6% de nois fan educació infantil (un 17,4% a primària). Aquesta mateixa universitat ha posat en marxa aquest any el graduat en educació infantil i primària, una carrera que combina les dues titulacions en cinc anys, amb només un 5% de nois.

Montserrat Rifà, que és professora en aquesta facultat, només té un noi a l’aula en una assignatura comuna que imparteix a infantil. “Com més baix és el grau menys nois hi ha”. La també directora de l’Observatori per la Igualtat de la UAB considera que dos factors expliquen aquest fenomen: “La valoració social de la feina del mestre -associada al coneixement a les etapes educatives altes i a la cura a les primeres- i la precarització salarial, especialment a la bressol”. Comparteix amb Gabarró que seria bo gaudir de més homes a les plantilles de les escoles, però amb un diagnòstic menys taxatiu: “L’equilibri és necessari, però afirmar que els nens es desvinculen de l’educació perquè només tenen professores ho trobo pervers”.

Rifà reconeix que “falten referents masculins a les aules, però una nova masculinitat que entengui que el desenvolupament de l’infant és el motor de l’educació, que s’ha de fomentar en el diàleg i no en l’autoritat”. Per la seva banda, la portaveu de l’USTEC Elvira Sánchez considera que “amb els anys pot canviar perquè els homes cada cop assumeixen més tasques a la llar”. Sánchez advoca per la coeducació: “Calen més homes en l’etapa del 0 a 6, si hi ha nens i nenes a les aules també hi ha d’haver homes i dones com a mestres si volem ser una societat igualitària”.