Família 18/08/2018

Viure només amb la mare no dificulta l’èxit educatiu

Un estudi impulsat per la UAB posa de manifest que el model familiar no condiciona el rendiment escolar dels infants. El treball s’ha centrat en l’anàlisi de les famílies monoparentals femenines

6 min
A l’ESO, els nascuts a l’estranger fracassen el triple que els autòctons  Viure només amb la mare no dificulta l’èxit educatiu  Les famílies només  amb pare biològic ja són el 3% del total

És a dir: el fet que un escolar no convisqui amb el pare biològic -que la mare el criï tota sola- no afavoreix que al col·le li vagi pitjor que si visqués amb tots dos. Al contrari del que es podria pensar, i dit d’una manera més tècnica, els infants de famílies monoparentals femenines (són el 15%: una de cada set, ja) no tenen un rendiment acadèmic “gaire diferent” de la resta d’escolars. L’afirmació és incontestable: la fa un entès (un demògraf) que ho ha estudiat amb rigor científic. Es diu Diederik Boertien, treballa al Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la UAB i ho exposa amb pèls i senyals en un article titulat '¿La monoparentalitat suposa un risc per al rendiment escolar dels fills?'. L’ha publicat a la revista divulgativa' Perspectives Demogràfiques', editada conjuntament per aquesta institució de l’Autònoma i el govern. La conclusió té una cara B, un afegitó: el que sí que fa créixer el fracàs escolar són altres factors, com ara els recursos econòmics o el nivell educatiu de la mare.

L’absència de vincle causa-efecte entre monoparentalitat i fracàs escolar la difumina, potser, un fet: les famílies formades per una mare que cria els fills sense el pare, que s’han més que duplicat els últims 20 anys a Espanya, guanyen terreny de manera més acusada entre les dones més joves i menys formades -un fenomen que, per cert, es dona a tot el Vell Continent-. En qualsevol cas, l’estudi conclou que el que amenaça de debò el desenvolupament de les habilitats i competències dels alumnes monoparentals no és l’estructura dels nuclis on creixen, sinó la pobresa. En la prova de matemàtiques de l’estudi PISA, amb una mostra de més de 20.000 escolars espanyols, l’autor admet “petites diferències” entre els infants de famílies monoparentals i els de famílies biparentals, si bé remarca que aquesta circumstància “no és tan important”: els que tenen dos progenitors obtenen, certament, deu punts més, però la distància és quadruplica si es comparen els alumnes que tenen ordinador amb els que no en tenen, i se sextuplica segons els estudis materns.

Per tant, el progrés educatiu equitatiu l’entrebanquen molt més les “diferències materials” que no pas la composició de les famílies: “Si els nens, des de casa, tenen accés a certes coses, com una habitació per a ells sols, una taula d’estudi o un ordinador, les diferències de puntuació en les proves gairebé desapareixen”, assenyala Boertien. Els estudiants criats per la mare només queden quatre punts per darrere de la resta si es tenen en compte variables com el nivell acadèmic i l’edat de la progenitora, la regió o el fet migratori. El demògraf rebla: “Si ens preocupen les oportunitats dels nens desafavorits a Espanya, no ens hauríem de centrar en l’estructura familiar, sinó en altres factors que poden explicar les diferències”, i hi afegeix els ingressos, la criança, el col·legi o el barri.

Les famílies només amb pare biològic ja són el 3% del total

Els nuclis monoparentals femenins (amb mare soltera, sense el pare biològic) han crescut de manera espectacular en els últims anys: el 1991 eren el 6% del total de les famílies (una de cada 17); el 2011 -atenció-, el 15% (una de cada set), remarca la UAB. Què ha passat, però, amb les monoparentals masculines (només amb pare, sense la mare biològica)? Doncs que ja suposen el 3%, o sigui, una de cada 33. ¿I com els va a l’escola als nens que hi creixen? Diederik Boertien: “Això també és cada vegada més comú, però és un grup molt més petit, i això ho fa molt més difícil d’estudiar perquè, si tenim pocs exemples en les dades, és més difícil saber si ho fan millor o pitjor [a l’escola], però, en general, als estudis, no trobem que hi hagi gaire diferència entre com ho fan depenent de si viuen amb la mare o amb el pare. Normalment, un avantatge per als pares és que sabem que els homes guanyen més que les dones; per tant, pot ser que tinguin més recursos econòmics. Però no hi ha gaire evidència que, realment, hi hagi una diferència important entre aquest tipus de famílies i la resta”, conclou Boertien.

El punt de partida de la recerca és la sospita que Boertien explica al Criatures: “Per al desenvolupament dels nens, veiem que factors importants són les inversions que hi fan els pares, tant en termes de temps com de recursos econòmics. I hem vist que en molts països una família monoparental ho té molt més difícil per fer-les. En primer lloc, perquè hi ha un pare que no viu al mateix lloc; per tant, és més difícil fer aquesta inversió de temps. I també veiem que les famílies monoparentals és més probable que siguin pobres”. “Vist això -afegeix-, es podria pensar: bé, el infants criats en aquestes famílies ho tenen difícil, llavors. Aquesta era la motivació de l’estudi”. L’objectiu era confirmar o descartar la hipòtesi, i fer-ho des del coneixement existent: “Hi ha molts estudis al món que han analitzat aquesta qüestió, i sí que s’hi veu que hi ha algunes diferències en la manera com treballen els nens a l’escola segons l’estructura familiar. També hi ha estudis a Espanya, però molt pocs. Va ser aleshores quan vaig veure que hi havia aquestes dades del PISA que mesuren les capacitats dels nens en temes de matemàtiques”. Vet aquí l’oportunitat per fer l’estudi.

PUNT DE PARTIDA

Per a Diederik Boertien, el controvertit informe triennal de l’OCDE “està força reconegut en aquest sentit: mesura prou bé el coneixement dels nens”. És, doncs, una “bona font per utilitzar”, un bé escàs en demografia: “Hi ha poca informació i, per això, en aquest estudi tampoc podia mirar gaire detalladament algunes qüestions. Per exemple, amb qui viuen els nens: no sabia si a casa també hi havia un padrastre o una madrastra, però sí que almenys sabia si vivien amb la mare i el pare biològic”. La conclusió és clara: “Si comparem els resultats amb alguns factors econòmics (per exemple, si tenien a casa un ordinador, un lloc per estudiar...), i prenem aquests elements com un indicador de recursos econòmics, veiem que, segons aquestes característiques, les diferències entre els estudiants són tres cops més grans comparades amb les que es veuen segons l’estructura familiar”. Ai, carai.

El focus -insisteix Boertien- cal posar-lo en la pobresa: “Nosaltres veiem aquests canvis familiars tan dramàtics! I crec que és normal, que hem de preguntar-nos: ¿ens n’hauríem de preocupar?” Però ell sosté que no: “Segur que tenen una influència [en l’educació], però si els comparem amb els altres canvis que hi ha hagut en la societat (l’augment de la desigualtat, la crisi econòmica) sí que veiem que els factors econòmics tenen tanta o més importància que l’estructura familiar. Crec que hauríem de preocupar-nos molt més de la desigualtat i d’aquests canvis econòmics que no pas dels canvis en les famílies”.

Estudis estrangers indiquen que el pes de la monoparentalitat té una influència “una mica més important”, en paraules de l’acadèmic, a l’hora de fer el pas (o de no fer-lo) a l’educació postobligatòria. Però, al cap i a la fi, tot plegat continua sent una qüestió de calés, que són “molt més importants”, i no de models de família. Si el jove decideix anar a la universitat, els pares l’hauran de continuar mantenint: “Quan tens 18 anys -observa Boertien- pots triar: «O vaig a treballar i ja porto uns quants diners a casa, o vaig a estudiar i depenc una mica més dels meus pares»”. Si la família va justa de diners, la dura realitat es pot imposar al talent o a la vocació de l’adolescent: “Hi ha nens molt llestos de famílies pobres que potser no van a la universitat perquè volen independitzar-se i volen tenir uns quants diners per sortir i fer la seva vida. I això ho també veiem en nens de famílies monoparentals”.

L’investigador holandès no para i s’ha proposat resoldre un dubte semblant al que va suscitar la recerca en qüestió: “Ara estic treballant en un debat que hi havia als Estats Units sobre si els fills de parelles gais i lesbianes ho fan pitjor o millor a l’escola, que s’ha generat arran de la introducció del matrimoni de persones del mateix sexe”. Conclusió? “Amb dades noves, l’estudi demostra que aquí, realment, no observem cap diferència entre els infants segons el sexe dels pares”. Pam.

A l’ESO, els nascuts a l’estranger fracassen el triple que els autòctons

Un altre estudi recent, també del CED de la UAB, revela que els nois nascuts a l’estranger i arribats al Principat amb set anys o més tenen el triple de probabilitats de no treure’s la secundària obligatòria que els alumnes diguem-ne autòctons. Concretament, un 29% dels immigrants fracassen enfront del 10% dels nascuts aquí. El fracàs a l’ESO dels catalans de naixement però fills de pares estrangers (els mal anomenats immigrants de segona generació ) se situa a mig camí: el 17% no l’assoleixen. La recerca conclou que la distància que separa els resultats dels alumnes d’origen forà dels de la resta és “insostenible”, i denuncia el que considera una “intolerable racialització del fracàs escolar” que “requereix una actuació urgent”. La recerca la signen, en aquest cas, Jordi Bayona i Andreu Domingo, i es troba, també, a la revista 'Perspectives Demogràfiques', sota el títol 'El fracàs escolar dels descendents de la immigració a Catalunya: més que una assignatura pendent'. Aprovem-la.

stats