Visitar els avis a la residència

Estem assistint a una gran revolució històrica en què poden arribar a viure simultàniament quatre generacions. Són models de famílies diferents, amb menys germans i cosins que fa uns anys, més avis i fins i tot besavis. Xavier Roigé, professor d’antropologia social de la Universitat de Barcelona i membre investigador sobre temes de parentiu, assegura que el paper dels avis ha canviat: “Una característica important de la transformació familiar que estem vivint és la gran presència de persones grans, que segueixen tenint un paper important a la família com a transmissors de valors i de la memòria familiar”, apunta Roigé.

Majoritàriament es procura mantenir les persones grans el màxim temps possible a casa seva. Normalment quan marxen a una residència és perquè pateixen una situació de deteriorament físic o psíquic. L’antropòleg comenta que un dels principals problemes de les residències és la solitud, per això el contacte amb els familiars és tan important. “Permet la interrelació amb fills i nets, als grans els ajuda a sentir-se acompanyats mantenint les relacions familiars i per als més petits també és rellevant com a part de la seva formació, per entendre la vida, que les persones poden viure diferents condicions físiques i psíquiques”, conclou el professor.

DE CASA A LA RESIDÈNCIA

Fa uns mesos que la Mariona (7) i l’Andreu (5) visiten la besàvia a la residència. Fins llavors estaven acostumats a veure-la els diumenges a casa de l’àvia quan hi anava a dinar i passava la tarda amb ells. Abans d’anar a la residència els pares els expliquen que ja no viu a casa amb la noia que l’ajudava perquè es despista sovint i necessita que la cuidin de dia i de nit. La Mariona recorda la primera vegada que la van visitar. La va sorprendre que visqués en un lloc tan gran amb una sala plena de gent gran: “Mentre esperàvem que la besàvia agafés la jaqueta per sortir a passejar, moltes persones ens deien «Hola, com esteu?» Era estrany. Però em va agradar veure que la besàvia no està sola i que l’ajuden en tot. M’imaginava que seria més avorrit, però sembla que està contenta”, comenta la nena. El seu germà afegeix que prefereix veure-la a la residència, així es cansa menys. Li encanta quan surten plegats a l’hort que tenen al pati i veure els conills que cuiden en unes gàbies grans.

ENTENDRE ELS CANVIS

Fa tres anys que la Feli (75) s’està en una residència. Abans vivia amb la seva filla, que també es diu Feli, i el seu net Pol (8). Quan s’estava a casa ja tenia Alzheimer, encara que la malaltia estava menys avançada. “Si la crides dient «Mama», ja no es gira. Ara ens reconeix físicament però confon si som les filles, la neboda o la germana. Quan hi anem es posa contenta encara que s’oblidi de qui som”, explica la Feli. El Pol estava acostumat a estar amb ella. La iaia els acompanyava a tot arreu i tenien una noia a casa que la cuidava, fins que arriba el moment que es desorienta massa i necessita més cures. La Feli reconeix que al principi era difícil per al nen, sempre preguntava quan tornaria a casa l’àvia: “Tenien un vincle bastant fort, abans d’anar a la residència va estar gairebé tres anys amb nosaltres. Li vam dir que marxava pels problemes de cames que tenia. De mica en mica li hem explicat que té Alzheimer i per què és a la residència. Ara entén la malaltia”, diu la mare.

Projeccions demogràfiques

Segons l’Informe de Salut 2016 de la conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya, les dones catalanes són les europees amb més esperança de vida (86,1 anys) i els homes catalans ocupen el sisè lloc (80,5 anys).

• A Europa el 2050: Es quadruplicaran les persones de més de 85 anys respecte a actualment. Les persones de més de 65 anys representaran el 29,9% de la població europea: gairebé doblaran el 16,4% que suposen actualment.
• El 50% dels europeus nascuts el 2000 seguiran vius el 2100.

Encara que les criatures ja ho vegin, cal explicar-los les pèrdues, els canvis, quan els avis marxen a una residència o si hi ha algun deteriorament físic o psicològic. Preparar-los per al que es poden trobar i així avançar-nos a una situació que pot ser difícil. Per a Paula Bonelli, psicòloga especialista en infància i família, l’important és ajustar-nos a la realitat i estar atents al que els passa als nens en totes les situacions. “Hi ajuda explicar-los que els avis tenen unes dificultats i necessiten una atenció específica que nosaltres no podem donar-los. Si adaptem el missatge a la seva edat poden entendre que una malaltia no permet que els reconeguin o que fa que no puguin controlar les seves emocions”, comenta Bonelli. Inevitablement, quan un familiar és en una residència hi ha una part de pèrdua que hem de tractar amb tot el grup familiar.

La psicòloga proposa començar preguntant als nens què creuen que ha passat. A vegades els més grans tenen les seves pròpies hipòtesis o saben d’avis d’amics que estan en una situació similar. I a partir d’aquí se’ls va donant informació tenint en compte com la reben. “Hem de fixar-nos si segueixen preguntant perquè tenen interès o perquè s’estan neguitejant. Si s’angoixen intentem tranquil·litzar-los i deixem la informació per a un altre moment, posant l’accent a sostenir emocionalment el nen”, diu Bonelli.

LES VISITES

Per al Pol encara és difícil visitar l’àvia a la residència. Hi ha dies que està més receptiu però a vegades no hi vol anar. Un cop hi són, estan bé. La trobada dura poc més d’una hora perquè se sent aclaparat: “No aguanta gaire estona. Han canviat de planta la mare perquè està més desorientada i la veritat és que no és agradable tot el que hi veus. El Pol sap que hi podem anar igualment, prendre alguna cosa o passejar. Ell amb la seva iaia sí que està bé, però la resta de companys no sempre li fan gràcia. Li dic que són amics de l’àvia i que potser s’enrecorden dels seus nets quan el veuen a ell, i que per això insisteixen a parlar amb ell o xocar-li la mà”, comenta la Feli.

L’ideal és adaptar la visita perquè avis i nets se sentin còmodes. No cal que els nens vegin la resta de persones grans de la residència ni els saludin a tots. En la mesura del possible s’ha d’organitzar la trobada perquè sigui tan íntima com sigui possible, en una sala de visita i en una hora poc concorreguda, de manera que les criatures no se sentin excessivament observades si els incomoda, i que tothom hi ajudi.

Però ¿què fem si no volen visitar els avis a la residència? ¿Els hi hem d’obligar? Si els avis poden raonar hem d’explicar-los el que passa, que no és el lloc més adequat per a les criatures. Per això les visites dels nets seran més espaiades i no s’hi estaran tanta estona com els avis voldrien, malgrat que s’intentarà reconduir-ho. Amb els nanos hem de parlar molt, respectar com se senten i adaptar les visites perquè siguin com més relaxades millor. És important entendre que és una situació dinàmica que pot canviar amb el temps. I que no sempre és fàcil de pair.

Relacions literàries entre avis i nets

• 'L’àvia necessita petonets', d’Anna Bergua i il·lustracions de Carme Sala (Proteus Editorial, 2010). A través dels ulls d’una nena s’explica què passa quan l’àvia pateix Alzheimer.
• 'El jardín del abuelo', de Lane Smith (Editorial Océano, 2012). Un avi jardiner explica la seva història podant arbustos, que són com els seus records i, mentrestant, va perdent la memòria.
• 'Nana Vieja', de Margaret Wild i il·lustracions de Ron Brooks (Ekaré, 2010). La història d’una nena que passa els últims moments amb la seva àvia i veu com ella, lentament, marxa.