Amb tots vostès: el pitjor pare del món!

BarcelonaEn contra de l'experiència de molts progenitors, jo vaig prendre consciència molt aviat que era el pitjor pare del món. I no perquè dubtés de les meues capacitats o tingués el llistó massa alt, sinó perquè era el que em repetia sempre la meua filla quan anava a buscar-la a casa d'una amigueta quan havia arribat l'hora de tornar a la llar familiar. "Papa, ets el pitjor pare del món!" i "M'has destrossat la vida!" eren els crits de guerra que se sentien a diversos quilòmetres a la rodona d'una marreca que tot i que no devia tenir més de 5 o 6 anys sabia exactament on atacar l'autoestima del seu pobre i esforçat pare. Amb el temps ella va canviar aquella opinió tan radical per una de més matisada (ser el pitjor pare del món significaria un nivell de competitivitat i ambició que no va amb mi), però en mi sempre va quedar el dubte de si ho havia fet prou bé. I la resposta, evidentment, és que no.

A veure, havia sigut un pare molt més esforçat que el meu propi, que mai va anar a una reunió d'escola i ni tan sols a buscar-me a la porta (i jo tampoc vaig sortir tan malament, al cap i a la fi), però la criança no és un sistema de prova i error, sinó que bàsicament és un error sobre error i cada dia comences de zero. És a dir, res del que et puguin dir d'una altra criatura funcionarà amb la teua, i encara més, el que ha funcionat avui potser demà ja no funciona. En el meu cas, a més, jo m'enfrontava a una criatura extremadament intel·ligent i amb una determinació indestructible que em superava àmpliament. En qualsevol xoc jo estava destinat a perdre perquè mai estava disposat a posar tota la carn a la graella, cosa que per a ella era el modus operandi habitual. No cal posar exemples. Els pares amb fills adolescents saben perfectament de què parlo.

Els estratagemes, amb l'edat, també assolien un grau de sofisticació major. Per exemple, quan jo al matí intentava irradiar optimisme i entrava a la seua habitació amb un "Booon diaaaa" ple de confiança i bon rotllo, la resposta era més o menys aquesta: "Bon dia? On has vist tu que sigui un bon dia? Serà un dia de merda com tots els de la meua vida fins ara". Touché. Tocat i enfonsat. I a partir d'aquell moment, tocava intentar remuntar-ho (i aquí se senten riures enllaunats de fons).

El cas és que amb aquesta experiència, repetir em semblava d'un masoquisme malaltís. Perquè sí, davant els cants de sirena que els segons són un bàlsam, jo tenia molt clar que les coses sempre poden anar a pitjor, i que jugar a la ruleta era cosa de ludòpates i no de persones civilitzades i racionals. La meua sorpresa ha estat veure al meu entorn com la gent seguia insistint en la criança i repetia. No un cop sinó diversos. El meu astorament era tal que no tenia (ni tinc encara) paraules per expressar-ho. Puc arribar a comprendre la curiositat del primer fill com a experiència vital. Però repetir? Quina mena de misteri s'amaga rere voler tornar a passar per les nits sense dormir, l'estrès de parella i el sentiment de culpa infinit?

Això em va portar a patir una mena de rebuig social i a calibrar la mesura del meu fracàs. ¿Jo era realment un cas particular de pare fracassat o és que hi ha una gran conspiració mundial que consisteix a no fer públiques certes realitats incòmodes? Avui encara no tinc una resposta clara. L'únic que sé és que, de tant en tant, algun pare al qual vaig advertir del que venia s'acosta a mi i em reconeix que tenia raó. Però són pocs. La majoria insisteixen que són molt feliços, que és una experiència molt enriquidora, bla, bla, bla.

Ni rastre de sentiment de culpa ni de fracàs. És curiós, però ara com ara m'és més fàcil compartir els meus sentiments amb una mare que amb un pare. Per què deu ser? I que consti que jo no vull que els pares tingueu sentiment de culpa i us sentiu infeliços, sinó tot el contrari: simplement que sapigueu entomar les derrotes amb esportivitat i, si pot ser, amb un somriure.

Per cert, avui amb la meua filla ja postadolescent ens ho passem d'allò més bé i tenim moltes coses en comú. Per exemple sentim la mateixa atracció pels bebès. Cap ni una.