Ser pares a l'era digital

Internet i tot el que és digital és omnipresent al nostre dia a dia. Potser per això a moltes famílies els amoïna com es relacionen els fills amb la tecnologia digital i l’impacte i les implicacions que suposen en ells. Tenint present aquest context, és interessant la lectura de Ser padres en la era digital (Plataforma Editorial, 2021), un llibre pràctic i directe que ens ajuda a establir prioritats, a fer-nos preguntes i a allunyar-nos de solucions màgiques. La seva autora és la periodista María Zabala, responsable de la plataforma iWomanish, on reflexiona sobre família, tecnologia i ciutadans digitals. La periodista entén el llibre com “una invitació a preocupar-se una mica menys i ocupar-se bastant més de tot el que té a veure amb nosaltres, els nostres fills, la tecnologia i la connectivitat”.

Zabala explica que no volia fer un llibre amb “receptes” perquè els fills no s’enganxin a la tecnologia ni explicar com educar-los: “Està més pensat per als adults pares que tendim a preocupar-nos amb el que ens diuen que hem de preocupar-nos i solem mirar cap enfora. La meva aposta és mirar més cap a la família, tenint en compte com són i com estan en aquest moment els nostres fills. Les famílies no són iguals, ni tenen els mateixos coneixements, recursos ni disposició, per això no es pot crear un únic missatge”. Ella proposa un univers més ampli, que vagi més enllà dels prejudicis, de prohibir o de donar carta blanca. Diu que es tracta de parlar amb les criatures, oferir-los alternatives i contribuir al fet que els fills tinguin una autonomia progressiva amb la tecnologia. 

En Pep (49) creu que el seu fill de 13 anys és bastant responsable amb el mòbil. El té des de finals de 6è, però reconeix que si tornés enrere hauria esperat a l’inici de l’ESO per donar-l'hi. “Li interessa molt la música i es passa hores tocant, cantant i component, però la seva prioritat és el mòbil. Em treu de polleguera”, reconeix. Quan els fills tenen un mòbil ja se senten grans. Moltes vegades en tindrien prou amb una tauleta pel que volen fer, però prefereixen el mòbil perquè implica independència, autonomia i llibertat. La proposta de Zabala és que els adults siguem congruents: “Posem a les seves mans la màquina quan estiguin preparats per utilitzar-la. És molt fàcil accedir a la tecnologia, però resulta més difícil incorporar una bona gestió a les nostres llars”.

Liliana Arroyo, doctora en sociologia, especialista en innovació digital i investigadora del departament de ciències socials d’Esade, recomana que quan els fills passen a tenir mòbil es generi un contracte familiar dialogat en què s’exposin les condicions per fer-lo servir (espais, hores, etc.) i les conseqüències si no es respecten les condicions pactades. Recorda que l’educació digital ha de començar quan s’exposa als fills a una pantalla, molt abans de l’arribada del seu propi mòbil, i insisteix que les criatures també aprenen per imitació: “Moltes vegades són els fills els que es queixen que els pares no els fan cas perquè estan sempre pendents del mòbil”. 

A en Pep també li preocupa que moltes vegades la comunicació del seu fill amb els amics és sobretot a través del mòbil o jugant en línia. “Podem entestar-nos que ho facin tot com ho fèiem nosaltres fa 40 anys, encara que no té gaire sentit perquè el context ha canviat. Al final nosaltres decidim quina batalla volem lliurar. Personalment prefereixo que el meu fill xategi que no pas que no xategi amb ningú perquè no té amics”, admet Zabala.

En la mateixa línia, Mariona Grané, professora d’educació i comunicació audiovisual i membre del grup de recerca LMI (Learning, Media & Social Interactions) de la UB, diu que és important que les famílies entenguin que per als joves no existeix la barrera entre la realitat física i la digital: “Poden comunicar-se amb els amics sense necessitat de quedar físicament amb ells. Si hi parlen a través del mòbil o connectats en línia entenen que s’hi comuniquen”. En canvi, la percepció habitual de les famílies és que resulta més positiu fer qualsevol activitat sense pantalles, especialment si hi intervenen mòbils i videojocs, i creuen que en el món de les pantalles veure vídeos o la televisió és menys dolent, encara que només permetin consumir informació de forma passiva. Grané insisteix en la importància que hi hagi control i suport per part de les famílies i que la seva intervenció sigui educativa. 

El context importa

María Zabala assegura que la majoria d’adolescents que utilitzen la tecnologia també van a l’institut i aproven els exàmens, practiquen algun esport o toquen un instrument… Per tant, a més de jugar a videojocs o d'estar enganxats al mòbil tenen una vida raonablement normalitzada. La tendència natural de l’ésser humà és fer coses que li agradin i no el facin pensar. Si a sobre hi afegim que pràcticament tot l’entorn digital està dissenyat per mantenir-nos constantment entretinguts, els adults hem de fer l’esforç de facilitar als fills diferents experiències vinculades a la tecnologia i que puguin triar més enllà del que és pur entreteniment. “La tecnologia pot servir per acompanyar el que ja agrada als fills en el món analògic sense convertir-se en un substitut”.

Les expertes coincideixen que no és tan important el temps que dediquen a les pantalles com què i com ho fan: “L’important és la qualitat, la companyia, el contingut, el context i la conducta”, afirma Zabala. Proposa que, en lloc de fer una microgestió constant del temps que estan davant la pantalla, els ensenyem a autoregular-se i potenciem un accés gradual a la tecnologia. I afegeix que cal identificar el que ens preocupa per parlar-ne amb els fills, adequant la conversa a la seva edat i actuant també en conseqüència.

La Marta (50) admet que, malgrat que la tecnologia ens ha facilitat moltes coses, quan tens canalla costa de controlar i és un tema que li preocupa. La seva petita, que en té 11, està “enganxada” a TikTok i el que més l’amoïna és quan tingui compte d’Instagram: “Sents i llegeixes que aquestes xarxes poder tenir conseqüències negatives en els adolescents, sobretot les nenes”. També té una filla de 18 a qui li agrada jugar amb l’ordinador i s’hi passa hores, “encara que intentem que hi posi seny”, i en canvi mostra poc interès per les xarxes socials. Però ¿podem adonar-nos que els fills tenen un problema de dependència? Haurien de saltar les alertes quan deixar la tecnologia per ocupar-se d’activitats vitals implica un problema. Això suposaria deixar de dormir, menjar o fer els deures, o fer-ho tot ràpid perquè la prioritat és seguir connectats.

“I, tot i així, el problema no és la pantalla. És el senyal que hi ha un problema. A partir d’aquí, a més d’iniciar un procés de desintoxicació, si els professionals ho consideren oportú, caldrà identificar el que causa aquesta dependència i veure com està la seva salut mental”, proposa Arroyo. I assegura que encara que acompanyem els nostres fills i els posem límits com eines de control parental, hem d’assumir que ells intentaran saltar-se’ls: “Per això és important anticipar-se. No podem preparar els fills per a tot el que trobaran a l’entorn digital, d’aquí la importància de tenir temps digital compartit, saber què els agrada i interessar-nos-hi, comentar el que veuen, a què juguen o a qui segueixen. Aquesta anticipació permet crear espais de comunicació i confiança, que sàpiguen que poden preguntar-nos i consultar-nos quan vulguin”, conclou. 

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Ser padres en la era digital' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.