Criatures 23/04/2021

Maternitat i revolució de les cures

Dels molts debats que ha obert el covid, també hi ha la importància de les cures i de com cuidar-se

5 min
La crisi sanitària, i la conseqüent crisi social i econòmica, ha posat el temps de cures un altre cop al centre del debat

Una de les conseqüències directes de la irrupció del covid-19 i aquest any llarg de convivència amb la pandèmia és com ha tensat el repartiment del treball de cures entre dones i homes. Aquest impacte ha sigut especialment fort en les dimensions professionals i la responsabilitat familiar. Així ho acredita l’informe L’impacte de gènere de la Covid-19 en dades (desembre, 2020), elaborat per l’Observatori de la Igualtat de Gènere, adscrit a l’Institut Català de les Dones. Aquest estudi beu de dades del departament de Salut, del d’Interior, del CEO, l’Idescat o l’Enquesta de Població Activa, entre d’altres, i retrata com s’ha incrementat la desigualtat.

En l’àmbit del treball ha estat així perquè les professions que han contingut la crisi del coronavirus estan, majoritàriament, feminitzades: sector sanitari o farmacèutic (70% dones), de les residències de la gent gran (84%), dels serveis socials (80%), de neteja en establiments o centres mèdics (86%), de venda als comerços essencials (64%) o mestres i professores (65%).

Però si hi ha una conseqüència per avaluar pels motius de fons que comporta –els patrons socials i els comportaments associats al rol de gènere– és com les dones s’han fet càrrec amb molta diferència del treball domèstic no remunerat, les feines de cura i l’atenció dels fills menors a càrrec, especialment en el seguiment escolar, durant el període del primer confinament estricte (març i abril). No és que els indicadors no repercutissin aquesta tendència –96% de les jornades parcials, el 92% de les excedències, el 63% del treball no remunerat (com les cures de familiars) o el 70% del treball domèstic–, però el covid ha fet que la dificultat per conciliar la vida laboral i la familiar es desequilibrés gairebé de manera natural. Així, un 60% de les dones responen haver sigut les responsables d’haver assumit principalment o de forma exclusiva les tasques de la llar, i això que, com hem vist, s’ocupen en bona part de les feines de la primera línia de contenció i són les que més han optat pel teletreball.

Normatives i esvorancs estructurals

En allò a què solem referir-nos com la conciliació, les institucions s’encarreguen d’emprendre mesures per garantir la corresponsabilitat com ara la implementació del permís de paternitat –vigent des del gener d’aquest any–. Aquesta nova política permet equiparar-lo al de maternitat, que és de 16 setmanes, i són intransferibles. La mesura fa que les primeres sis setmanes siguin obligatòries i a temps complet tant per al pare com per a la mare. 

És una política que s’ha emprès amb la voluntat d’afavorir la igualtat i les oportunitats en el mercat laboral, que dona a pares i mares 112 dies de permís per a la cura del nadó, i es dona la circumstància que mentre el permís paternal ha augmentat des dels 13 dies l’any del 2017, el permís de maternitat s’ha mantingut igual. Aquesta és una circumstància que serveix d’exemple quan parlem de les cures i el temps del puerperi que la mare dedica a la cria del seu nadó. En aquest sentit, Espanya encara és molt lluny de països com Suècia i Croàcia (amb 480 dies), del Regne Unit i Albània (365) o de Noruega (315 dies per a la mare i 112 per al pare). Dista també d’altres models com el de Dinamarca, on pares i mares disposen d’un any per repartir-se’l però és obligatori que la mare agafi un mínim de 128 dies i el pare 14, o el de Finlàndia, on les mares compten amb 112 dies fixos i 158 que poden compartir amb la parella.

Aquesta política entra en contradicció amb una de les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut, que aconsella la lactància materna exclusiva durant els primers 6 mesos de vida, és a dir, 24 setmanes. Per tant, seria lògic que aquestes polítiques per afavorir la coresponsabilitat beneficiessin també les dones i nadons amb permisos, com a mínim, fins al mig any. Tal com passa aquí, Itàlia (22 setmanes), Estònia (20 setmanes) Romania i Lituània (18 setmanes) o Bèlgica (14) són lluny de garantir aquest dret de les dones.

Segons explica la sociòloga Marina Subirats, les dones porten “una doble motxilla” perquè han “compartit l’espai remunerat, tradicionalment masculí, però no s’ha fet el treball complementari de compartir el treball de cures”. A la pràctica, acaben sent les responsables de dedicar més temps a la família i a l’espai domèstic, com es desprèn de l’Enquesta de l’ús del temps de l’Idescat: les dones amb fills a càrrec destinen 5 hores diàries per cada 2,3 que hi destinen els homes. 

Debats incòmodes i subversius

L’escriptora i artista Maria Llopis (València, 1975) acaba de publicar el llibre La revolución de los cuidados (Txalaparta, 2021), en què es planteja preguntes com: què vol dir cuidar? ¿Es pot cuidar una persona sense cuidar-se a si mateixa? Quin paper ha de tenir la societat? A través d’entrevistes en profunditat i sense defugir debats incòmodes, Llopis aborda la maternitat, la família i el temps de cura des de perspectives molt diferents, molt diverses, poc normatives i, fins i tot, subversives que aconsegueixen posar el lector davant del mirall: quins perjudicis ens mouen, què fem bé i potser no està tan bé, què podríem fer o com ens condicionen els patrons adquirits.

Portada del llibre 'La revolución de los cuidados'

En la introducció, aquesta reflexió ja hi queda apuntada: “La llibertat de cuidar, el luxe de cuidar, l’honor de cuidar”. O quan assegura: “És tan complex cuidar, cuidar de la infància, de l’altre, com d’una mateixa. Mantenir l’equilibri entre les cures. No serveix cuidar l’altre per sobre d’un mateix. Si jo cuido el meu fill i per fer-ho no tinc en compte les meves pròpies necessitats, acumulo un ressentiment i un dolor que es bolcaran en la relació d’una o altra forma. Us sona el mite de la mare abnegada? A l’altra banda, tenim la persona que busca una parella que l’estimi, la cuidi... i s’anul·li a si mateixa. Si li ensenyo al meu fill que per estimar-lo i cuidar-lo he de deixar de tenir-me en compte, li estic ensenyant que en una relació d’amor i cura un dels subjectes ha d’anul·lar-se. Sí, parlo de l’origen de les relacions de maltractament”. 

Entre les entrevistades, trobem el testimoni de Delfina Ferrer Roig, fundadora de l’escola d’educació autodirigida de Quatre Camins a Castelló de la Plana; Lamiae Abassi, una jove ex-MENA que parla d’escoltar la infància i dels models institucionalitzadors d’acollida; Desirée Bela-Lobedde, feminista, escriptora i activista antiracista; Marta Busquets, advocada, especialitzada en dret sanitari i centrada en els drets sexuals i reproductius de les dones, i el dret de la lactància i la maternitat; Silvia Agüero, escriptora i activista gitana feminista; Sadie Lune, artista performer; Rosario Hernández Catalán, activista de la lactància prolongada, filòloga i professora; Sairica Rose, antropòloga i directora de cinema; Paula Ezkerra, activista feminista i treballadora sexual; Gabriela Wiener, poeta i periodista, que viu amb les seves dues parelles i filles, o Erika Lust, cineasta eròtica, entre moltes altres.

El llibre, que va ser escrit abans que comencés la pandèmia, es tanca amb un epíleg que recull com han viscut aquestes dones el confinament, la solitud, la reclusió i com han canviat les cures durant aquest temps. Un compendi de vivències i exemples de vida que conviden a reflexionar sobre les maternitats i la criança, com es vehiculen i apuntalen sovint un sistema basat en un model de capitalisme liberal, i com cuidar i cuidar-nos pot ser un acte profundament revolucionari, que ajudi a canviar la perspectiva del món que construïm i, potser, ajudar a fer-lo una mica millor. 

El treball de cures, una construcció de la història

El moviment feminista va establir als anys 60 i 70 el concepte del treball de cures per referir-se al que fins aleshores s’havia anomenat treball domèstic. Són totes aquelles feines de suport i cura que, tradicionalment, no han sigut remunerades i han realitzat les dones. Però aquesta associació de treballs en funció del gènere no és només fruit de la tradició, és un procés històric que va començar amb la industrialització i, posteriorment, amb la implantació del capitalisme liberal.

Abans de la industrialització, les dones feien feines productives a la llar o per a consum familiar, com ara teixir o filar, però amb l’aparició de les fàbriques, les feines productives es van començar fer fora de la llar i les cures van quedar únicament dins l’àmbit domèstic. De mica en mica, es va anar separant l’esfera productiva de la reproductiva, i es va considerar treball productiu l’únic que estava remunerat. A més, simultàniament al desenvolupament d’un pensament filosòfic i econòmic que estableix aquesta distinció, apareixen corrents mèdics i higienistes que releguen encara més les dones a la llar, un prototip de la dona com a mare que és l’ànima de la família. Amb l’arribada del segle XX, això no va minvar. Si, d’una banda, van arribar millores tecnològiques que descarregaven de feina algunes llars (com l’electricitat, l’aigua calenta o les cuines de gas), de l'altra, les mestresses de casa es van carregar de més tasques per fer: més bugades, més higiene. També va calar la idea que les feines de cura només les podien fer les dones, com un acte d’amor. El període d’entreguerres va tornar les dones a les fàbriques i al model productiu, però després es va sistematitzar la idea d’un home responsable de l’economia familiar i una dona càndida, que es cuidava dels fills, les tasques domèstiques o la satisfacció dels marits. Per prendre d’exemple, intenteu recordar anuncis dels anys 50 o algunes de les pel·lícules que han llegat aquests estereotips. 

Tancar les dones a l’àmbit domèstic i deslligar aquesta càrrega de treball de valor social perquè no estava remunerat és una de les herències del segle XX. Les cures les fan les dones i per això no han tingut cap valor ni reconeixement i, sovint, se n’ha invisibilitat el paper troncal que suposaven com a sosteniment del benestar de la població general.

stats