Elisenda Pascual i Martí: "He acceptat que potser no tinc mai un infant viu als braços"

BarcelonaEl concepte de maternitat invisible va néixer arran d’acompanyar mares en el procés de dols gestacionals. Soc molt curosa amb les paraules i buscava un concepte que definís el que anava veient a la consulta.

Tu també ets una mare invisible.

— Ho som les mares que hem perdut els nostres nadons durant la gestació, part o postpart immediat, les mares dels braços buits que esperàvem tenir plens de vida. Durant el procés de gestació, les mares patim una transformació endocrina i neuronal que ens prepara i predisposa a la funció mamífera del vincle amb l’infant. Quan l'infant es mor, la nostra maternitat necessita un temps per tal que el cos reverteixi tot aquest engranatge.

Parla-me’n.

— Les meves tres pèrdues van ser bastant seguides i això feia que, just quan començava a integrar-ne una, em quedava embarassada i el tornava a perdre. No t’enganyaré si et dic que van ser divuit mesos de muntanya russa emocional. Les hormones, la il·lusió, la tristesa, l’esperança, la por, el projecte, la ràbia. Tot es barrejava i, mentrestant, jo havia de tirar endavant la meva feina, acompanyant altres famílies, cuidant el meu projecte, construint la meva vida.

I què en vas aprendre?

— Va ser després de la tercera mort gestacional que vaig decidir parar, respirar i, com faig en altres àmbits, agafar perspectiva, deixar la pressa a l’armari i mirar el meu moment amb més amplitud. Així vaig comprendre que la maternitat d’un infant viu podia ser un dels meus camins però no l’únic. Això em va ajudar a sostenir el buit.

Escrius: “Ningú et parla de la mort quan esperes vida”. T’has sentit sola?

— Quan vaig presentar el llibre, un bon amic se’m va acostar i em va dir: “Ho sento si quan transitaves els teus dols no vaig estar a l'altura; si no et vaig preguntar com estaves o si no et vaig fer sentir que m’importava el teu dolor. No sabia com fer-ho ni si era el millor que podia oferir-te”. Va ser preciós. Em vaig emocionar molt. Reconèixer que ningú ens ensenya a acompanyar la mort és el primer que hem de poder-nos dir si acompanyem algú que està transitant un dol gestacional.

I què podem fer per una amiga que passi per aquest dol?

— Podem quedar-nos-hi a prop. Dir-li que ens sap greu. Emocionar-nos juntes. Abraçar-nos. Sostenir les mans. Mirar als ulls. És més fàcil del que la gent es pensa.

Però també podem dir frases que fan el contrari, que dolen.

— Conec dones que no ho poden tolerar certes frases. Frases com ara “Si ha passat és perquè era el millor”, “No et preocupis, que segur que el proper va bé”, “Tranquil·la, que ets molt jove” o “Si no tens fills tens més llibertat”.

Desitjo de tot cor que un dia, aviat, tinguis un nadó als braços.

— Una de les coses que he acceptat és que potser no tinc mai un infant viu als braços. Sé que pot sonar dur, impactant o sorprenent, però haver viscut tres maternitats invisibles m’ha ajudat a ser més conscient de les decisions que prenc en relació a la maternitat.

És dur, això que dius.

— Cada embaràs després d’una mort gestacional es viu de manera diferent. En el meu cas, no em vaig escapar de l’angoixa i la por. A cada mort, més angoixa en el següent embaràs. Com que tinc eines per cuidar la meva salut mental, vaig poder-ho gestionar i trobar la manera de confiar i parar els capficaments. Tot i així, en la pràctica clínica és un fet habitual que haver viscut una mort perinatal abans d’una nova gestació fa que s’incrementi l’ansietat, la por i la hipervigilància.

Veig que no et fa por usar la paraula mort.

— No només no em fa por, sinó que l’uso molt com a reivindicació d’aquesta realitat. Encara que la societat no parli de la mort, de fet, d’una manera o altra, la carrega perquè la mort és inevitable.

Ja arribarà, potser és millor no pensar-hi.

— Cada dia som un pas més a prop seu. Cada dia. I les vides que es gesten tenen aquesta mateixa essència i qualitat. És molt pretensiós creure que, pel fet de ser més joves, les vides no poden acabar-se.Parlar de la mort ens acosta a la possibilitat d’esprémer la vida, no des del prisma hedonista del plaer individual, únic i immediat, sinó des de la consciència que és el nostre deure viure en majúscules.