Jordi Cabré: “Quan el meu fill em va presentar la nòvia, jo estava el triple de nerviós que ell”

BarcelonaNo sé si li passa a gaire gent, però una separació et pot dur a tornar-te a sentir més fill que pare.

Vols dir que et torna vulnerable?

— Vull dir que et retorna a una ingenuïtat, a un “tot és possible” i un nou aprendre a caminar. I tot això t’apropa als fills com si fossis un germà més. De sobte, voldries que algú deixés el llum encès al passadís mentre dorms, o que algú t’abraci mentre mireu una pel·lícula de por. Aquestes sensacions les guardes endins, però ja no en fas un drama, primer perquè ets pare i, segon, perquè tu ara ets més fort.

Quina mena de vivències teves apareixen en la novel·la?

— La fascinació pel creixement espontani, quasi miraculós, dels caràcters dels meus fills. Hi ha coses en la seva manera de ser que és impossible que ells hagin après de mi, o de la seva mare, o de la tele, o de ningú. És el caràcter o, sense cap rubor, jo en diria ànima.

Els fills sempre et deixen amb la boca oberta.

— Em pregunto, quina part de mi es queden, quina de les llavors que he plantat aconseguirà germinar mínimament dins seu. Malgrat el caràcter de cadascun, i la seva particular manera de créixer, no sé si queda alguna essència meva dins seu que puguin fer servir. No m’ho pregunto per orgull, sinó per poder compartir algun codi amb ells. Cap de nosaltres està segur de cap a on creixem, però tots sabem bastant bé com som i d’on venim. És millor que sigui així. D’on vens no determina on vas, però sí que et pot donar pistes quan et perdis.

Quina mena de sentiments, que no comparties amb els pares, has hagut d’aprendre a compartir amb els fills?

— La fragilitat de les relacions, això ho hem pogut compartir més que no pas jo amb els meus pares, que provaven de transmetre una mena de solidesa granítica. I estava molt bé, només que, de debò, no calia. Jo he intentat no mostrar-me vulnerable, i diria que no recordo cap moment en què m’hi hagi mostrat. Dit això, estic segur que, inconscientment, sí que ho he degut fer i segur que se m’ha vist tot. I no em sap greu.

Se t’acut alguna situació que il·lustri aquesta inseguretat?

— El meu fill tenia una nòvia que ara ja no té i recordo el moment en què me la va presentar. Jo estava el triple de nerviós que ell. Tot havia d’estar perfecte: la casa, el sopar, jo mateix. La situació només es va relaxar gràcies a la noia, que va entendre que tant el meu fill com jo estàvem sobrepassats.

Dius, però, que van tallar.

— Un cop van haver trencat, un altre moment clau va ser constatar la fragilitat emocional que suposa el trencament d’una primera relació.

Com ho va portar?

— Li va durar poc, poquíssim de fet, però el meu fill va constatar la fragilitat de les coses. Només queda provar de ser granític en allò essencial. Ha estat bonic veure com s’ho fa tot sol.

Trobes que és gaire diferent a la manera com vas començar a sortir tu?

— Ara s’ha accentuat la superficialitat. No és que nosaltres fóssim molt profunds a la seva edat, però diria que avui tenen més desconfiança. És com si ja donessin la fragilitat per descomptada. Avui són més tastaolletes.

Però, t’esforces en no ser tafaner?

— Totalment! Tabú. Prohibit. "Achtung". No "trespassing". No n’he de fer res, de la seva privacitat. Només he de recordar-los que aquí hi ha una llumeta encesa, per quan es perdin en la foscor.

Un consell per entendre’m amb un adolescent.

— L’humor és la gran eina. Ho obre tot. Desdramatitzar trenca murs i fa caure les màscares per un instant. El meu fill és molt més reservat i l’humor trenca aquest mur. A la meva filla, encara que sigui més expansiva, li trec la màscara amb una broma d’humor negre. Ell ha de descobrir la part assolellada del planeta; ella, la part obaga.

Quin moment viscut t’ha tocat especialment?

— Quan deixava a la petita a l’escola, sempre es girava i em deia adeu, fins que un dia va deixar de fer-ho. Llavors t'adones que ha passat una barrera. T’estima exactament igual però ja no és la teva “enamorada”. Això té un punt de trencament amorós. Saps que això no és dolent, que és bo i sa, que és imprescindible trencar aquest cordó umbilical, però pot fer mal. "Va, gira’t, una última vegada, per favor. Gira’t".