Roberto Aliaga

"Molts volen ser ‘youtubers’"

Escriptor de literatura infantil i pare de l’Aroa i l’Iván, de 13 i 6 anys. Viuen a Alacant. Autor de més de 60 llibres traduïts a 16 idiomes, publica ‘Curso intensivo para hacerse rico’ (Edebé), una divertida sàtira sobre els diners

Roberto Aliaga és escriptor de literatura infantil / ALBERTO ALIAGA Zoom

A la majoria de contes, les protagonistes són nenes. És una cosa inconscient, influïda per la meva filla. A partir dels primers llibres adreçats als més petits, a mesura que ella creixia també anava elevant l’edat del lector al qual m’adreço.

Què observes en nenes i nens que et faci escriure sobre els diners?

La idea que els diners estan per sobre de tot. Em vaig adonar que quan em duien a parlar a una escola i preguntava què volien ser de grans, cada cop més nens i nenes em deien que youtubers o influencers, perquè així pots guanyar molts diners sense fer res. Això és exactament el contrari de la cultura de l’esforç.

I concretament en els teus fills?

Entre la gran i el petit hi ha força diferència d’edat, per tant, cadascú té una percepció dels diners. El petit comença a ser conscient que existeixen i que, d’una manera o una altra, la paraula diners sempre li acaba fent la punyeta perquè és la que s’interposa entre ell i els seus desitjos i capricis.

En canvi la gran...

Ella té la sensació que la meva relació amb els diners consisteix en protegir-los excessivament. Considera que no hauria de ser tan primmirat a l’hora de gestionar-los, que hi hauria de tenir una relació una mica més relaxada, que els hauria de saber gastar amb més alegria.

Explica’m un joc habitual.

L’humor sempre és present a la meva vida i, per tant, també quan faig de pare. M’agrada buscar dobles sentits a les paraules i a les situacions. M’encanta que la meva filla ho capti a la primera i que entri en aquest joc dels disbarats. Vull ensenyar als meus fills a riure’s d’ells mateixos tal com faig jo de mi mateix, perquè a la vida és millor no prendre’s res gaire seriosament.

Recorda’m algun pensament que t’ajudi a relativitzar les coses.

De tant en tant, quan el caos s’apodera de tot, penso en un amic meu que és solter i que no té fills i em dic: “Pobre Miguel, que avorrit que deu estar ara a casa seva, llegint en silenci...”

Quines altres armes dones als fills per superar els moments difícils?

Una que considero fonamental és que siguin capaços de compartir-los. Han d’explicar, a la seva mare o a mi, què els passa. No s’han de guardar res. Molts cops dic a la gran que quan s’equivoqui, quan fiqui de veritat el peu a la galleda, la millor cosa que pot fer és explicar-nos-ho, perquè la seva mare i jo som els que l’estimem més i sempre intentarem ajudar-la. També jo, encara ara, quan la cago truco als meus pares.

Explica’m un moment viscut que t’hagi commogut.

Fa pocs dies el petit va fer sis anys. Mentre esmorzàvem, els meus pares van trucar per felicitar-lo i preguntar-li quins regals li havien fet. Els va explicar els regals que havia rebut fins llavors i va afegir que un cop haguéssim esmorzat aniríem a casa de la mama a buscar més regals, perquè el papa i la mama ja no vivien a la mateixa casa. I és que fa poques setmanes que ens hem separat. Quan vaig sentir-li dir això, em vaig haver d’aixecar de taula per anar a la cuina a buscar alguna cosa, no sé ben bé quina.