Maiol de Gràcia Clotet: “Ara parlem amb més calma”

A Projecte Tothom hi ha un personatge que escriu relats que s’assembla a mi quan tenia els fills més petits. Llavors l’escriptura era una taula de salvació en moments d’esgotament mental. Sempre que em fa mandra escriure penso en els moments únics que l’escriptura m’ha concedit i m’hi acabo posant. Aquest personatge representa una visió positiva de l’estabilitat familiar i, quan li arriba el moment d’escollir, té clar que el més important són els fills.

A l’anterior novel·la, La peixera, el protagonista viu confinat i sota una vigilància perpètua. Sembla profètic.

Pretén descriure l’ambient postfranquista que recordo de petit. Aquella manera de sobreviure dins d’un silenci d’interior, amb una ràbia somorta que no s’expressava del tot, la ràbia dels perdedors, dels que no poden canviar un equilibri de forces en què ells no compten per a res. Trobo que no vivim una època tan diferent d’aquesta. Passa aquí i passa arreu.

Cert. Cal posar-se seriosament a canviar una pila de coses.

Tenim una manca absoluta de control sobre el que passa al nostre voltant. Sabem què és el que no funciona, però no sabem què podem fer per canviar-ho. A escala mundial, però també personal, potser ja ha arribat l’hora de replantejar-nos les nostres prioritats.

Com veus els fills aquests dies de confinament?

Estan en fase preadolescent i tot els afecta d’una manera una mica particular. De moment, s’ho miren tot una mica des de fora. No semblen gaire preocupats ni sembla que portin massa malament el fet d’estar tancats. S’han adaptat sorprenentment bé a la situació.

També observo això: ¿és possible que facin més bondat?

Sí, i aquesta és una part positiva de tot el drama. En general s’han reduït les baralles entre ells. Hi ha una harmonia sorprenent. S’avenen a qualsevol cosa que els proposis. Fan deures, participen a la cuina, juguem a jocs de taula i busquem noves maneres de passar les hores... No es queixen i la seva actitud és força responsable. Ha desaparegut l’estrès. De les coses en pots parlar amb més calma i això es nota.

¿Hi ha, però, res que et capfiqui?

Em preocupa la filla, que pateix un insomni galopant i estem esbrinant d’on pot venir. Abans ja li havia passat alguna vegada. Potser té algun temor que no vol o no sap expressar. Potser és el fet d’estar tancada sense poder moure’s, tot i que fem esport cada dia i mirem de controlar les hores amb les pantalles.

Tots veiem moltes sèries. ¿Quina t’ha fet reflexionar com a pare?

The wire, que descriu la vida dels camells i els policies de Baltimore, i també dels polítics, periodistes, empresaris, fent un immens retrat d’una societat en decadència absoluta. A la quarta temporada els guionistes se centren en les escoles de la ciutat i demostren com la misèria moral acaba destrossant la vida d’un jovent sentenciat abans d’assolir la majoria d’edat. Mirant això penso en la sort que tenim de no haver de viure en un lloc així. Cal ser conscient de la fortuna que tenim educant els nostres fills des del vessant més altruista.