Jordi Lara

“Sigues tu qui s’ho inventa tot”

Escriptor i pare de la Guida i la Teresa, de 13 i 4 anys. Autor d’‘Una màquina d’espavilar ocells de nit’, va dirigir el film ‘Ventre blanc’ i publica ‘Mística conilla’ (Ed. 1984), sis narracions que exploren “la patètica bellesa del desencís”

Jordi Lara és escriptor / RUTH MARIGOT Zoom

De vegades, quan duc la Teresa a l’escola, m’hi quedaria, en un racó de l’aula, per tornar a ser criatura i viure el present sense calcular-ne el profit.

Llegeixo al teu llibre, Mística conilla : “No hi ha cap fidelitat tan devota a la natura com quan s’és un marrec, quan un mateix és més natura que mai”.

No ho dic en sentit bucòlic. La natura té alguna cosa de fatalitat, d’acceptació de lleis naturals que poden ser terribles. La mainada ho té, això. Accepten les coses més fàcilment que els adults. És una lliçó que t’ensenyen cada dia.

Què més has après?

De vegades la Teresa em dona una pedra que ha trobat. Aquella pedra és un univers sencer i jo miro de guardar-la no pas com una pedra, sinó com si tingués cura d’un món sencer. A casa comprem capsetes per guardar-hi coses petites i insòlites. De fet, aquest és un procés que em fa l’efecte que tots seguim: de petits podem imaginar tot el món com un Aleph tancat dins d’un armari. De joves volem eixamplar-lo i córrer. De vells tornem al món petit i acollidor.

Sospito que els nens no volen ser nens, que s’escapen de la infància tan aviat com poden.

Cada criatura ja té una manera de ser i de fer singular, encara que estigui en construcció. La Guida, per exemple, és conscient dels privilegis de la infantesa i vol continuar sent nena, perquè li agrada mirar el món amb microscopi i descobrir què hi ha endins, més endins del món visible. En canvi, la Teresa vol ser gran perquè li agrada mirar-lo amb telescopi i descobrir què hi ha enllà, molt enllà.

Quin consell li donaries a un nen?

Si algun dia topés de nassos amb la criatura que vaig ser, li diria: “No et creguis res, però sigues tu qui s’ho inventa tot”.

La feina de pare és fer que el fill deixi de ser nen.

Sempre hi ha alguna cosa que els pares no fem prou bé, però costa molt saber quina. Potser fem mal fet, però la Gisela i jo no eduquem les nostres filles per a l’excel·lència ni la competència. Mirem de donar-los eines per ser felices a través de la cultura, l’amor, la superació d’un mateix i el sentit de l’humor. Una infantesa feliç és un tresor que t’acompanyarà tota la vida. Riem molt, que és sa i afina moltes coses. Les preparem perquè aconsegueixin una felicitat que no hagi de passar pel fet de tenir o per ser el millor en tot. En això hi ha un punt d’ingenuïtat volguda, ho sabem, perquè, de fet, no les preparem per a la societat que tenim, sinó per a la societat que nosaltres voldríem que fos.

Llegeixo més: “Quan et fas prou gran per entendre els teus pares quan et feien de pares, llavors ells ja han saltat de casella i has de tornar al nen que vas ser per entendre’ls una mica en tant que nens”.

La frase explica aquell moment que dius “Hòstia, els pares tenien raó!” I llavors voldries córrer a parlar amb ells de tu a tu, però ells et continuen veient com un nen i molt sovint tornen a ser com nens però sense la pilota. Ara bé, el més important de ser pare i de ser fill, com de ser parella, és que et fa tornar generós. La generositat és un valor que avui cotitza poc o gens, i, en canvi, a mi em sembla que és essencial per a tot.