Joan Santanach

“És injust no ser pare per un tema econòmic”

Entrevista a Joan Santanach, escriptor, professor d’història de la literatura i pare de l’Eudald, l’Alma, la Iseu i el Guerau, d’11, 10, 8 i 2 anys. Especialista en Llull i Verdaguer, publica ‘Els vius’ (Meteora), sobre una jove mare viuda que viu la postguerra

Joan Santanach és escriptor / RUTH MARIGOT Zoom

A casa érem tres germans i tots hem tingut uns quants fills. Tenir germans em sembla molt divertit i extraordinàriament formatiu. De tota manera, nosaltres som una família reconstituïda. Ni la meva parella ni jo ens havíem pensat mai que tindríem una família tan extensa. L’arribada del petit va actuar com a punt d’unió, de ciment per cohesionar la família.

És poc habitual trobar famílies amb quatre fills.

Si ho posessin més fàcil, més gent s’animaria a tenir-ne més. És un escàndol que una escola bressol pública costi gairebé quatre-cents euros mensuals. És normal que, fins i tot els que han nascut en famílies extenses i n’han gaudit, no tinguin més remei que aturar-se amb un o dos fills. O que optin per no tenir-ne cap, cosa que és del tot legítim si és fruit d’una decisió vital, però molt injust si la decisió es pren únicament per motius econòmics.

Ets especialista en Llull. ¿Va tenir fills?

Sí. Almenys dos que el van sobreviure, Domingo i Magdalena. I va escriure un text pedagògic, la Doctrina pueril, en què recull la base dels coneixements que havia de tenir qualsevol persona a l’època. En un altre text, escrit poc després, Blaquerna (sense ena), exposa alguns consells que són molt actuals.

Com ara?

Que la formació bàsica s’ha de fer en la llengua de l’alumne. Fins que no tingui una base ben assentada, doncs, no recomana l’estudi del llatí. Si canviem llatí per anglès, la recomanació continua sent vigent.

El teu llibre, Els vius, parla d’una mare.

La història de Carmen Orriols és fictícia, però està ambientada en unes coordenades històriques ben concretes, la Guerra Civil Espanyola i els primers anys de la postguerra. La seva situació de partida, haver de fer front a la mort del marit amb una filla petita, és la de moltes altres dones que van haver de sortir-se’n totes soles.

Hi ha cap vincle familiar?

Els meus dos avis van fer la guerra i, sobretot, l’avi Santanach va formar part de la Lleva del Biberó. Quan vaig escriure la novel·la tenia ben present la seva experiència com a sanitari d’un batalló de fortificacions. Ell, de fet, durant anys, va redactar unes memòries sobre la seva joventut, en què la Batalla de l’Ebre, la retirada i el camp de concentració d’Argelers tenien molt de pes. Aquestes memòries no les va arribar a enllestir, ni molt menys, però me’n parlava sovint. Tot plegat va afavorir el meu interès per la literatura de la guerra i de l’exili. Els vius conté alguns homenatges als avis.

Segur que expliques contes als fills. Explica-me’n un.

N’hi ha un que ens explicava el meu avi i que parla d’una formiga que, un matí, després d’una pluja nocturna molt forta, es troba una pedra davant de casa. Vol treure-la i demana ajuda a altres animals, cada cop més grossos i forts. Però no n’hi ha cap que, a base de cops, se’n surti. Fins que senten una veueta que riu i que ofèn molt la colla d’animals. És un mosquit que els proposa descalçar la pedra rascant el terra de sota. I és així, seguint aquest mètode, com aconsegueixen moure el roc i solucionar el problema de la formiga.