Joan Sala

“No espero res més que la seva felicitat”

Editor i director de Comanegra i pare de 3 fills biològics i una que no, d’entre 35 i 27 anys. Té tres nets. És vicepresident d’Editors.cat, membre de la junta del Gremi d’Editors i president de la Setmana del Llibre en Català

Joan Sala és editor / CÈLIA ATSET Zoom

Quan ets jove t’imagines un futur que, generalment, té poc a veure amb el que et trobaràs. Vaig tenir el primer fill, el Marc, quan tenia tot just 25 anys. Era un nen fantàstic, expressiu, actiu, tot apuntava que seria un nen intel·ligent i que tindria un gran futur.

I què va passar?

Als vuit mesos, arran d’una reacció a la vacuna triple vírica, va patir una síndrome de West, una mena d’epilèpsia de la infantesa que és terriblement destructiva. Les seqüeles per al Marc van ser molt importants.

Ho sento.

Van ser anys molt durs, per a uns joves com nosaltres. Ens vam trobar un fill molt estimat amb una discapacitat sobrevinguda que requereix molta atenció i molt esforç de tot tipus. Això va condicionar el creixement dels seus germans. L’atenció que pots donar als fills quan un d’ells en requereix tanta fa que, sense adonar-te’n, els altres creixin amb menys suport, i això és injust.

Què admires de cada fill?

En el Marc, indubtablement, el seu esperit de superació. És molt remarcable com, amb totes les dificultats que té, ha sigut capaç de fer coses increïbles, tant des del punt de vista cultural com esportiu. La Carlota és un exemple de responsabilitat i creativitat. La seva vocació com a mare ha arribat al punt de deixar la feina per convertir la seva experiència en una nova professió, que consisteix en l’acompanyament psicològic de mares i pares novells. El Jan ha sigut un empresari precoç, amb grans habilitats en màrqueting, i ha demostrat superar en capacitats empresarials els progenitors, a part que també és un pare admirable. I la Uxia...

Que es deia Nil...

Ella ha afrontat un procés de transgènere, amb tot el que això significa, amb una absoluta normalitat i orgull. Admiro la seva frugalitat, a mi que, com el meu pare, soc del tipus de gent que ha de viure envoltada de coses, llibres, quadres, etc. Veure com es pot viure amb no res m’admira. Tots quatre tenen els valors que ja em va inculcar el meu avi: honestedat, responsabilitat i generositat.

Amb els anys, què has après?

El temps m’ha ensenyat a no esperar més que la seva felicitat, només vull que siguin persones honrades, conscients i felices. Les seves vides avancen per camins diversos, i això és bo: el que és important és que puguin realitzar-se. Abans potser tenia una idea de com m’hauria agradat que fossin, i ara penso que anava errat: han de ser el que volen ser.

Quin llibre sobre la relació entre pare i fill t’ha impressionat?

Aquest any, a Comanegra, hem editat 'Infant dels grans', un text inèdit de Manuel de Pedrolo que explica un dia de la vida de la seva filla, l’Adelais, quan tenia vuit mesos. És un gran llibre, d’una sensibilitat molt especial.

¿Fa gaires anys que no plores, per un fill?

Vaig plorar molt quan el Marc va estar malalt, i els primers anys, quan no vèiem cap llum. De tota manera, com més gran em faig, més fàcil tinc el plor. Ara m’emociono amb els nets, amb els fills; però el plor ara és d’alegria, és un plor d’orgull del que són i aconsegueixen.